EL GRAN CARNAVAL

És trist i alhora bonic que Robert Redford es retiri

En el rostre arrugat -maltractat en excés per l’esclavatge de la cirurgia- i viscut de Robert Redford hi podem dibuixar una història del cinema de la segona meitat del segle XX

No sé si creure-m’ho. A vegades aquesta mena de notícies es donen per bones i al final resulta que algú s’ho ha inventat i s’ha fabricat una bola de neu imparable. Desitjo que no sigui veritat i que si és veritat s’ho repensi. O que algú de confiança li demani que es faci enrere, que s’ho faci venir bé per convèncer-lo que encara el necessitem, que encara el volem tenir entre nosaltres una estona llarga més. Estic allargassant les paraules per no haver d’escriure la dolorosa realitat a la qual em refereixo: amb The old man and the gun -que es va estrenar la setmana passada- Robert Redford s’ha retirat de la interpretació.

Greta Garbo es va retirar del cinema quan només tenia trenta-cinc anys. Entre el 1930 i el 1940 va ser l’actriu més important i resplendent del món, l’estrella incontestable de la Metro Goldwyn Mayer. Però es va cansar de la fama, va decidir que ja en tenia prou i que ja podia viure de tot el que havia treballat. I no va tornar a treure el cap. Es va tancar al seu apartament de Manhattan i adeu-siau. Va morir als vuitanta-quatre anys, tranquil·la malgrat el constant i tenaç interès que la seva figura encara despertava, malgrat que alguns pesats insistien en tocar-li els nassos. Amb la seva decisió, lúcida i adulta, ens va privar d’un bon grapat de pel·lícules que segur que haurien passat a la història. Ens conformem amb el que ens va llegar, amb saber que Ninotchka, El vel pintat i La dona de les dues cares han vençut la batalla contra el temps. Amb la certesa que Margarita Gautier és una obra mestra sobre la fatalitat i l’amor perdurable.

Robert Redford es retira havent complert vuitanta-dos anys. Vuitanta-dos! Ens ha regalat més de mig segle d’art, de personatges memorables. Ha fecundat la memòria sentimental de milions de persones, pertany a l’imaginari íntim i personal de tantíssims cinèfils que no podem prescindir de recordar l’aventurer Jeremiah Johnson, el seu Sundance Kid i l’amistat amb Butch Cassidy, el timador amb bon cor d’ El cop i l’enamorat de Meryl Streep que li renta els cabells a Memòries d’Àfrica. Igual que el seu gran amic Paul Newman, no en va tenir prou amb l’actuació i es va passar a la direcció. És curiós i molt revelador comprovar que els dos amics compartien, a les seves pel·lícules com a directors, una similar mirada, humanista i desencantada, un retrat càlid i punyent de l’ànima humana. Tant, per exemple, Gent corrent, de Redford com, per exemple, L’efecte dels rajos gamma sobre les margarides, de Newman, són afinats, melancòlics, tristos relats sobre com som i com estimem les persones.

En el rostre arrugat -maltractat en excés per l’esclavatge de la cirurgia- i viscut de Robert Redford hi podem dibuixar una història del cinema de la segona meitat del segle XX. Una història de les moltes possibles, esclar, una història que té a veure amb un actor de qui un té la sensació que va poder escollir molt aviat què volia fer, com ho volia fer i amb qui ho volia fer. Un actor que ha decidit finalment retirar-se com a actor. És una notícia trista i alhora bonica perquè ens permet fer memòria i recordar que feliços que hem sigut amb les seves pel·lícules. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat