Les guies de viatges de París asseguren que la millor hora per veure el quadre de la Mona Lisa al Louvre és a les nou del matí, quan obren. Has de córrer tant com puguis i aprofitar els pocs minuts de pau dels primers afortunats. La relativa serenitat de la Gioconda, però, no ha existit sempre. En cinc-cents anys ha hagut de patir les inclemències de molts viatges. Leonardo da Vinci la va començar a pintar a Florència el 1503 i la va acabar a França el 1516. Després d’un periple de tres segles voltant pels palaus més importants de França, la Mona Lisa s’instal·la oficialment a la Grande Gallerie del Louvre el 1804, en un racó d’una paret atapeïda de quadres on la dona del somriure no semblava tenir cap valor especial. Tot i que en períodes de guerra es retirava del museu, ella sempre tornava al seu lloc. El 1911 la van robar, i la van recuperar dos anys més tard quan el lladre pretenia tornar la Gioconda a la seva ciutat natal venent-la a la Galeria dels Uffizi. No se’n va sortir, però les autoritats italianes van aprofitar l’avinentesa per exposar-la a Florència i a Roma. El 1956 va patir dos atacs més, a Montauban, ruixada amb àcid, i al Louvre mateix, on va rebre un cop de roc.

Aquesta setmana ha fet cinquanta-sis anys que la Mona Lisa va travessar l’Atlàntic per primera vegada. Va ser el 3 de gener del 1962. L’aleshores primera dama dels Estats Units, Jacqueline Kennedy, va sol·licitar a André Malraux, ministre de Cultura francès, que els nord-americans en poguessin gaudir un temps. Els comissaris del Louvre van amenaçar amb dimitir si s’acceptava. Le Figaro va fer un editorial en què demanava als americans que rebutgessin la idea. Una esquerda a la tela, prop de la cabellera de la Mona Lisa, en desaconsellava el transport. Però la diplomàcia mana, i Malraux va cedir el quadre. Es va fabricar un embalum especial, fet a prova d’aigua i foc, que permetia controlar la temperatura interior. Durant el viatge, l’enorme caixa va estar vigilada permanentment pels cossos de seguretat i funcionaris del museu. Quan va arribar al port de Nova York, el transatlàntic va estar custodiat per la Guàrdia Costanera. Una legió de forces de seguretat l’esperaven i, com en una processó, una camioneta climatitzada va transportar l’obra fins a Washington. Es va tallar la ruta per carretera entre les dues ciutats perquè el trajecte es desenvolupés sense riscos. A la National Gallery, dos marines de l’exèrcit marcaven el ritme de les cues multitudinàries: quatre segons per visitant. De tornada a Nova York, es va exposar al Metropolitan. Dècades més tard va transcendir una anècdota del període de conservació al magatzem del Met. L’exdirector del museu Thomas Hoving va revelar en les seves memòries que un dels sortidors antiincendis es va trencar i va estar ruixant l’obra durant hores, amb la fortuna que el vidre blindat va protegir la Mona Lisa d’una gran calamitat.

L’últim cop que la misteriosa dama de l’ sfumato va viatjar va ser el 1974. Primer es va aturar al Museu Nacional de Tòquio, on un home la va intentar ruixar amb esprai, i després al Puixkin de Moscou. Fa 44 anys que la Mona Lisa no es mou. A principis del 2018 la ministra Françoise Nyssen va demanar al director del Louvre que la Gioconda voltés per tots els museus de França, en un gest per combatre la segregació cultural. Jean-Luc Martinez s’hi va negar. Ara llegeixes en el somriure de Mona Lisa la serenitat de qui sap que ja no es mourà de lloc. I que la millor opció per observar detingudament el quadre és en alguna reproducció digital d’alta qualitat que trobes per internet: la nova manera de viatjar.