Mariano Marzo és catedràtic d'estratigrafia i professor de recursos energètics i geologia del petroli a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Participa o ha participat en diversos consells assessors en matèria energètica de l'administració central i de la catalana. També és autor de més d'un centenar de treballs en revistes científiques. Ha editat o coeditat 15 llibres, i ha presentat més de 100 ponències a conferències i congressos.
¿Quin paper juga l'eficiència en el complex entramat de l'energia considerant els tres paràmetres principals del sistema energètic: seguretat de subministrament, ecologia i economia?
Ho il·lustraré amb un exemple. En aquests moments els EUA, com a conseqüència dels recursos fòssils no convencionals que estan fent servir, tenen uns costos energètics molt més baixos que Europa. L'electricitat està a la meitat de preu que a la UE, per exemple. Això obre perspectives de desindustrialització per a Europa per la pèrdua de competitivitat, especialment de les empreses intensives en ús d'energia, com la química, les cimenteres, les papereres i les del vidre. El problema econòmic és greu. Pel que fa a la seguretat de subministrament, Europa cada cop depèn més de l'exterior, mentre que els EUA van cap a l'autosuficiència. I pel que fa al medi ambient, el 2012 els EUA han reduït més les emissions que Europa. Per tant, la Unió Europea té un triple problema. Des d'aquesta perspectiva, doncs, no tenim cap més remei que rebaixar les nostres necessitats energètiques. La solució passa per l'estalvi i l'eficiència.
¿Cal donar prioritat a l'eficiència davant de les renovables?
Jo poso l'eficiència davant de les renovables. Abans de saber quin percentatge de les diverses fonts tenim en el mix energètic (incloent-hi, esclar, les renovables), primer hem de saber quanta energia necessitem. Per això sempre dic que abans que preocupar-se de l'oferta cal pensar en la gestió de la demanda. Com hem vist, durant els últims anys hi ha hagut instal·lacions de renovables que no s'han muntat per una necessitat real, sinó només com a pura inversió. La gestió de la demanda ha de considerar, en primer lloc, l'estalvi i l'eficiència, i després utilitzar bé les renovables.
Abans esmentava les emissions causants del canvi climàtic. Quin paper té en aquesta qüestió l'eficiència?
Un paper cabdal. És la clàssica oposició entre megawatts -l'energia gastada- i negawatts, és a dir, la unitat que representa l'energia estalviada, que té repercussions molt favorables en el balanç d'emissions. Ara mateix la Unió Europea no s'està acostant als objectius que ella mateixa s'ha posat en eficiència energètica, però el cas d'Espanya és molt pitjor. Sembla que totes les decisions estan deixant de banda aquest objectiu.
¿Dels diferents àmbits que configuren la nostra vida -com edificis, transports, indústria-, on detecta un ús més ineficient de l'energia?
Segur que molts pensen a priori que la ineficiència es troba en la indústria, però no és així. El sector industrial, pel tema dels costos que he comentat abans, té uns plans d'eficiència molt ben desenvolupats. El transport, un sector basat en combustibles fòssils gairebé del tot, amb uns motors molt ineficients i amb un ús preferentment individual, planteja un problema de grans dimensions. En els edificis la qüestió és realment molt seriosa, perquè està pràcticament tot per fer. I per tant hi ha molta oportunitat de millora.
¿Fins a quin punt avançar en aquest terreny és una qüestió de tecnologia o d'hàbits i voluntat de les persones?
Jo en aquest sentit faig una separació entre estalvi i eficiència. Per mi l'estalvi és una qüestió sobretot de mentalitat, i l'eficiència va més relacionada amb la tecnologia, que et permet fer el mateix gastant menys. A mi m'agradaria unir la mentalitat dels nostres pares, dels nostres avis, amb la tecnologia del segle XXI. Dir: "Nen, apaga el llum" i al mateix temps fer una lectura en un sistema de control de consum instantani. Aquesta seria l'aliança perfecta. Cal recordar que en el camp de l'eficiència energètica es dóna la paradoxa de Jevons, que ens adverteix que els guanys com a resultat de l'eficiència a la llarga poden portar un increment del consum energètic. Hi ha una tendència real a invertir els diners estalviats en més consum. És un efecte rebot. Per tant, l'eficiència està molt bé, però és la mentalitat de l'estalvi el que hem de portar a les aules. Aleshores, quan guanyem en eficiència gràcies a la tecnologia, sabrem evitar aquest efecte rebot.
¿Considera que es fan esforços per introduir o reintroduir aquesta mentalitat?
No, ni a les famílies ni a les escoles no fem prou per ensenyar a pensar d'aquesta manera. Malauradament només hi ha una manera d'introduir aquest concepte, que és a través dels preus: hem baixat el consum de pràcticament totes les formes d'energia en la mesura que els nostres salaris, per les retallades, van cap avall, i els preus s'estan disparant.
¿No és excessiva la quantitat de normes que parlen d'eficiència?
És un tema complicat, perquè l'eficiència inclou tots els sectors i àmbits que consumeixen energia, és transversal. Hi ha moltes especificitats: la normativa d'eficiència en la gestió dels residus és molt diferent del cas dels edificis. La complexitat en la normativa és, fins a cert punt, inevitable. El que sí que trobo a faltar és que tota aquesta normativa, que és molta, no estigui emmarcada dins d'una política energètica clara i coherent.
La direcció política és la clau?
Les normes no són més que eines per aconseguir objectius que s'han d'haver marcat políticament. La ciutadania no necessita tant les normes -per això hi ha els experts- com rebre missatges sobre cap on s'ha d'anar. Si no hi ha un missatge polític clar el més normal és que la ciutadania reaccioni amb confusió. D'altra banda, la confusió està instal·lada en aspectes tan quotidians com les factures energètiques.
Què passa amb les factures?
Són enrevessades. Ens agradi o no, en l'era digital la gent està acostumada a informacions breus i clares i les factures són tan complicades que no inviten a aprofundir en els conceptes que contenen. I ara no parlo de normativa, sinó d'una simple qüestió de presentació de la informació.
Seguint amb la política en relació a l'eficiència, quines mancances hi veu?
Espanya no té una política energètica definida, cap projecte o orientació en aquest camp sobreviu a una legislatura i, a més, transmet una imatge d'inseguretat jurídica constant, com en el cas de la reforma elèctrica. Necessitem una política energètica desenvolupada en un sentit social i no que es basi en els interessos econòmics. Catalunya no pot influir gaire en aquesta política d'estat, però en la mesura que pogués podria fer de l'eficiència un pal de paller de la seva actuació.
¿Algun país que ens serveixi de referència?
Dinamarca, per la seva aposta per l'eficiència i les renovables, pel model cooperatiu de generació d'energia, per les microxarxes i, sobretot, perquè té un objectiu, que és independitzar-se dels combustibles fòssils l'any 2050. Aquest gran objectiu s'ha segellat amb un pacte d'estat, de manera que és una estratègia de país i no dels partits. No canviarà sigui quina sigui la majoria parlamentària. Aquí ens falta visió de futur. Als anys 20, que és d'aquí quatre dies, se'ns faran velles les centrals nuclears, i ara ja hauríem d'estar pensant què en farem.
¿L'eficiència serà el gran negoci de les pròximes dècades?
Absolutament. Si la situació es basa en la ineficiència, el pròxim pas lògic és fer de l'eficiència una gran oportunitat, amb empreses de serveis energètics, rehabilitació d'edificis, adaptació de les TIC a les llars per controlar en temps real què gastem. I això interessa sobretot a l'economia perquè si no canviem la situació perdrem molta competitivitat. Es tracta de buscar un model econòmic menys intensiu en energia i més eficient. Això és un repte de país. No és una opció, és que no hi ha cap altra sortida. L'eficiència és el nou combustible en el qual hem de posar moltes esperances de cara al futur. Això ho diu l'Agència Internacional de l'Energia, i jo hi estic totalment d'acord.e