L'islamisme, guanyador i perdedor alhora

L'única ideologia transnacional i amb projecte propi

Abans de la primavera àrab, l’islamisme era la ideologia política més potent al Pròxim Orient. Tot i que no governava a cap estat, al marge de Turquia, era el principal pol d’oposició a tot arreu i havia forçat els règims autoritaris a adoptar algunes de les seves demandes. Cinc anys després de l’inici de les revoltes, el pensament islamista, en els seus diversos vessants, continua sent l’únic amb un projecte propi i una capacitat d’atracció transnacional. Tanmateix, a causa dels excessos i les errades d’alguns dels seus corrents, ha perdut les simpaties d’una bona part de la societat que abans percebia els islamistes com les víctimes d’uns sistemes corruptes i repressius. El seu futur és tan incert com el de la regió.

L’esclat de les rebel·lions, promogudes per joves laics o despolititzats, va agafar per sorpresa els islamistes. A Egipte, per exemple, no va ser fins després d’haver vist l’èxit de les mobilitzacions que els Germans Musulmans s’hi van sumar. Alguns líders islamistes moderats les veien amb recel. D’altres van percebre de seguida que ells serien els grans beneficiats de la caiguda de les autocràcies àrabs. Per la seva banda, la franja més radical de l’islamisme, encarnada per Al-Qaida, va quedar completament descol·locada en veure com el canvi polític era possible sense recórrer a la violència.

Les primeres eleccions postrevolucionàries van confirmar l’escenari més optimista pels islamistes amb vocació institucional: victòries aclaparadores a Tunísia, Egipte i el Marroc. Tot i que la població els veia amb simpatia, els joves revolucionaris no van poder (o no van voler) teixir una alternativa política sòlida. Tampoc ho van fer els partits liberals o l’esquerra transformadora. Els Germans Musulmans i les seves filials recollien els fruits de dècades de treball social de base. Ells eren els únics amb una organització cohesionada que arribava a tots els barris i pobles de la geografia nacional. Fins i tot a Síria, on Baixar al-Assad resistia els embats revolucionaris, la filial de la confraria liderava l’opositor Consell Nacional Sirià. Alguns analistes van afirmar aleshores que una “marea verda” -el color de l’islam- havia cobert el món àrab.

No obstant això, a poc a poc, les coses van començar a torçar-se per a aquest corrent islamista. L’Aràbia Saudita, règim ultraconservador i a la vegada antiislamista, va moure peça a favor de la contrarevolució, avortant la revolta a Bahrain i posant bastons a les rodes al govern dels Germans Musulmans a Egipte. La dinastia dels Saud temia que la confraria, amb filials arreu del món àrab, estengués la revolució a la península Aràbiga i fes caure el seu tron. Entre altres mesures, va començar a finançar grups salafistes a Síria.

Amb els primers cops contra l’exèrcit iraquià de l’embrió de l’Estat Islàmic i l’aparició de grups extremistes com Ansar al-Xaria a Tunísia i a Líbia, es va fer evident que el jihadisme es reconstituïa sota una nova pell. Assassinat Bin Laden, el comandament central d’Al-Qaida s’havia debilitat, però, en una mena de metàstasi, nous grups locals brandaven la seva ideologia com a emblema. L’islamisme dominava el panorama polític, però començava a fragmentar-se: partits polítics de caràcter moderat, nous partits ultraconservadors, milícies salafistes, moviments jihadistes autònoms, Al-Qaida central, etc.

Al sagnant drama sirià s’hi van afegir els conflictes bèl·lics de l’Iraq, Líbia i el Iemen, mentre que a Egipte, l’exèrcit posava fi a l’experiment islamista amb un cop d’estat seguit d’una despietada repressió. La violència va fer que es disparés la polarització política i els odis sectaris, i una narrativa va anar prenent cos a diversos escenaris de la regió: la lluita entre els islamistes i l’anomenat  estat profund, és a dir, la coalició d’institucions i interessos que sostenien les antigues dictadures. Contra el projecte islamista, aquests últims grups no ofereixen una ideologia coherent, sinó més aviat una apel·lació a interessos prosaics, lleialtats sectàries o a la nostàlgia per l’estabilitat de l’antic ordre regional.

Fins i tot a Tunísia, l’únic país àrab on la transició a la democràcia no va descarrilar, el partit islamista Ennahda perdia les eleccions legislatives a finals del 2014 i havia de cedir el poder a Nidaa Tounes, una coalició marcadament antiislamista. Es completava així la caiguda en desgràcia de l’islamisme moderat, tenallat per una pinça entre l’Estat Islàmic, última i més brutal versió del jihadisme, i els estats profunds. Només al Marroc resistia el primer ministre islamista Abdelilah Benkirane, si bé al país magribí no hi va haver una revolució i el centre veritable de poder continua sent al palau reial.

Malgrat les seves tribulacions presents, els experts creuen que l’islamisme continuarà sent una ideologia rellevant fins que no es resolguin assumptes primordials com el rol de l’islam a la vida pública o l’alienació de les societat àrabs respecte a un estat repressiu. “El futur de l’islamisme continuarà estant connectat a aquestes grans qüestions, i no necessàriament a l’actual situació política canviant”, sosté l’historiador Baixir Musa Nafi.

Més continguts de

El + vist

El + comentat