L’Argentina afronta l’era post-Kirchner

L’elevada inflació i la inestabilitat, grans reptes del futur govern

El kirchnerisme sense els Kirchner

Viña la Ñata és a 50 quilòmetres de Buenos Aires. Aquesta és la distància que separa la Casa Rosada de la finca de Daniel Scioli, el que es considera que serà el successor de la presidenta Cristina Fernández al capdavant del kirchnerisme. La monumental propietat de Scioli encara no és cap seu de govern, però s’ha convertit en el centre de poder de l’actual governador de la província de Buenos Aires. Cada cap de setmana Daniel Scioli s’envolta de la flor i nata de la política i l’economia argentines. Entre  asados i partits de futbol sala, el poder real es manifesta sense miraments. Scioli és l’hereu del kirchnerisme i camina amb pas ferm per ser el pròxim president de l’Argentina, si es tornen a repetir els resultats de les passades eleccions primàries obligatòries de l’agost. Scioli ha aconseguit imposar-se com a  hereu K -de Kirchner-, tot i no ser del ronyó de Néstor i Cristina Kirchner. “Sí que ha sigut un company polític fidel, però Scioli ha sobreviscut al menemisme, al duhaldisme i ho farà ara al kirchnerisme”, destaca l’analista Rosendo Fraga. A la presidenta Cristina Fernández de Kirchner se li nota que Daniel Scioli en part l’incomoda. En públic l’ha menyspreat obertament, però les enquestes deixen clar que la moderació de Scioli i el seu caràcter conciliador i dialogant són el que reclamen milions d’argentins després de dotze anys de grans tensions i divisions polítiques entre els K i els anti-K.

Nacionalitzacions i inflació a l’economia K

L’Argentina té 5.000 quilòmetres de punta a punta, i l’única institució present en pobles i ciutats al llarg de tot aquest extens territori és Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF). L’ara renacionalitzada petroliera argentina va ser fundada el 1922 per abastir el país d’energia. Aleshores, igual que en ple 2015, l’Argentina somiava en la no dependència energètica externa. YPF és el clar exemple d’una empresa pública privatitzada de gran potencial recuperada fa pocs anys per l’Estat. També ho és Aerolíneas Argentinas. Totes dues eren propietat de companyies espanyoles -Repsol i Marsans- i ara són icones de la recuperació econòmica de l’Argentina des del sotrac viscut el 2001. En 12 anys el país ha passat d’estar en suspensió de pagaments a fabricar satèl·lits i enviar-los a l’espai. La forta devaluació postcorralito i la gran demanda de primeres matèries durant anys han sigut el vent de cua que ha impulsat l’economia argentina, basada fortament en el sector agrícola i ramader. Però la incontrolable inflació fa que els preus pugin un 25% anual des de ja fa 5 anys, un veritable malson per als argentins i per a les seves butxaques. Un malson que perjudica l’estalvi i que, juntament amb la falta de divises com el dòlar, genera inestabilitat i un gran mercat negre.

Drets humans, la gran bandera del kirchnerisme

Una de les imatges que ha deixat el kirchnerisme és la del president Néstor Kirchner ordenant al cap de l’exèrcit que retirés de l’Escola Militar un retrat del general Jorge Rafael Videla, un dels jerarques de la dictadura argentina entre el 1976 i el 1983. Feia un any que Kirchner ocupava la Casa Rosada, i aquell gest deixava molt clar quina seria la seva política respecte als drets humans. Durant el kirchnerisme es van declarar inconstitucionals les lleis d’obediència deguda i punt final. S’han impulsat els judicis contra els militars acusats d’haver violat els drets humans. “Cap govern ha fet tant per trobar la veritat i jutjar els culpables”, destaca Ignacio Montoya Carlotto, el nét 114 recuperat per les Abuelas de Plaza de Mayo. Sota govern kirchnerista, Videla i els seus companys de la junta militar han sigut jutjats i condemnats a presó perpètua. Videla va morir el 2013, als 87 anys, a conseqüència d’una caiguda al centre penitenciari on estava reclòs. Madres y Abuelas de Plaza de Mayo han fet sempre costat als Kirchner, i són les seves principals defensores. Sempre a la primera fila en els actes de govern presidencials, les seves presidentes recorden que l’Argentina és model al món. Una política d’estat per no caure mai més en els mateixos errors.

El Papa, de dimoni K a desig de campanya presidencial

“L’enemic abans era Bruce Wayne. Ara l'aliat és batman”. Aquesta és la irònica frase que circula pels centres de poder de Buenos Aires i que justifica molt bé com la presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, i molts dels seus col·laboradors han passat d’odiar a admirar l’arquebisbe de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio, ara el papa Francesc. D’ençà que va ser escollit sant pare, el 2013, la presidenta argentina s’hi ha reunit fins a set vegades. I no només al Vaticà, sinó també a Cuba i al Paraguai, entre altres països. Sempre que ha pogut, la cap d’estat argentina ha buscat el contacte i la fotografia amb el Papa, conscient que l’admiració que li professen milions d’argentins pot jugar-li políticament a favor. Aquesta imatge també l’han buscada activament els tres principals candidats a la presidència de l’Argentina: Daniel Scioli, Mauricio Macri i Sergio Massa. “Quan Bergoglio era arquebisbe, no hi havia cap polític que participés en les seves misses. També és cert que ara, com a papa, a Bergoglio li ha canviat la cara, i el seu paper és diferent com a cap de l’Església catòlica”, destaca el pare José María Di Paola, considerat el fill del Papa per la seva tasca pastoral com a cura villero als barris marginals de Buenos Aires.

* Amplia aquesta informació amb el  Dossier CIDOB Eleccions Argentines 2015

Més continguts de

El + vist

El + comentat