Firma del tractat i membres fundadors

L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) neix el 1949 a la ciutat de Washington amb l'objectiu principal d'assegurar l'Europa Occidental de l'expansió del bloc soviètic. En el Tractat de Washington, 12 països van afirmar el seu compromís a la defensa col·lectiva. Actualment la seva seu és a Brussel·les.

Els dotze membres fundadors van ser: Bèlgica, Canadà, Dinamarca, Estats Units, França, Holanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Regne Unit

Després han entrat a l'Aliança Atlàntica: Grècia i Turquia (1952), Alemanya (1955), Espanya (1982), Hongria, Polònia República Txeca (1999), Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Romania (2004), Albània i Croàcia (2009).

Aspirants a l'entrada: Macedònia, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina.

Tres moments clau de la història de l'OTAN

Guerra Freda

Els EUA posen un peu a Europa i reforcen la seva presència al tauler d’escacs davant la Unió Soviètica

L’OTAN es va crear per “mantenir els russos fora, els americans dintre i els alemanys vençuts”. Així ho va defensar el primer secretari general de l’Aliança Atlàntica, Hastings Ismay. No ho podia haver dit de manera més directa: l’OTAN va sorgir de la necessitat de protegir l’Europa Occidental de l’amenaça soviètica. I quan el 1955 l’Alemanya Occidental va unir-se al Tractat, la Unió Soviètica va respondre amb una aliança similar amb els països de l’Est: el Pacte de Varsòvia.

Les paraules d’Ismay reflecteixen també un altra intenció: amb l’OTAN, els Estats Units estrenyien encara més els vincles amb Europa sorgits a la Segona Guerra Mundial. Durant la Guerra Freda, l’OTAN es va limitar a tenir un rol dissuasiu, ja que mai no va arribar a actuar. I no se sap què hauria passat si no hagués existit amb episodis d’alta tensió com la Crisi dels Míssils de Cuba.

Balcans

Primeres operacions i inici de l’expansió cap a l’est

Amb la caiguda del Mur de Berlín i la desintegració del bloc soviètic, moltes veus van qüestionar la raó de ser de l’OTAN en un món sense blocs enfrontats. Però amb les guerres balcàniques, l’Aliança va trobar una nou rol: fer complir (no sense polèmica) les resolucions de l’ONU. L’any 1995, llança la primera operació militar a Bòsnia per forçar els serbobosnians a participar en les negociacions de pau. Un altra operació destacada va ser la campanya de bombardejos a Kosovo el 1999 per acabar amb les neteges ètniques en aquesta antiga província sèrbia. En aquest cas concret, l’OTAN va actuar-hi sense resolució prèvia de l’ONU -Rússia i la Xina s’hi van oposar-, amb tot l’enrenou que això va provocar. Poc després arrencava l’expansió de l’Aliança Atlàntica cap a l’est (els primers països a unir-s’hi van ser la República Txeca i Hongria) amb la qual cosa la defensa europea quedava definitivament lligada al pacte militar liderat pels EUA.

11-S

Els aliats invoquen per primer cop la clàusula de defensa col·lectiva i s’obre la perspectiva d’una resposta militar conjunta

A principis de segle, el buit que havia deixat la caiguda de la Unió Soviètica el va omplir una nova amenaça global: el terrorisme. La mateixa nit dels atemptats de l’11-S, els EUA van invocar l’article 5, la pedra angular del Tractat de Washington, que estipula que un atac a un país significa un atac al conjunt de l’Aliança. Aquesta apel·lació a la defensa col·lectiva va desembocar en la intervenció a l’Afganistan, a petició dels EUA, que va ser la primera de l’Aliança fora de l’àrea de l’Atlàntic nord. L’Afganistan va representar nous reptes per a l’Aliança, com la gestió del país més enllà del conflicte i la complexa guerra de guerrilles contra les milícies talibanes.

En paral·lel a la guerra afganesa, l’OTAN va continuar expandint-se per l’est d’Europa, fet que va provocar un augment de les tensions amb Rússia, que es van disparar amb l’annexió de Crimea i el trencament posterior de les relacions directes que l’Aliança mantenia amb el pacte aliat.