MoscouLa desintegració de la Unió Soviètica va anar seguida d’una sèrie de moviments secessionistes i conflictes armats a regions on hi havia algun problema territorial. Això va evidenciar la fragilitat d’unes fronteres en molts casos dibuixades de manera arbitrària des dels despatxos del Kremlin.

Un quart de segle després del col·lapse de l’URSS, alguns d’aquests conflictes territorials continuen sense una solució acceptada per totes les parts i són focus permanents d’inestabilitat que sovint han sigut utilitzats pel Kremlin com un instrument de pressió sobre els països veïns, quan miraven massa cap a Occident. És el cas de Geòrgia i les Repúbliques secessionistes d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud, o de Moldàvia i la zona de Transnístria. A aquests conflictes que han quedat congelats en el temps, i al del Nagorno-Karabakh (entre Armènia i l’Azerbaidjan, però amb característiques diferents) el 2014 s’hi va sumar la crisi entre Moscou i Kíev que va derivar en l’annexió de Crimea a la Federació de Rússia i en un conflicte no resolt a l’est d’Ucraïna.

La guerra de Geòrgia

Abans de la guerra llampec del 2008 contra Geòrgia pel control d’Ossètia del Sud, la postura oficial del Kremlin era que Rússia no era una part implicada en aquests conflictes, no els havia creat i per tant no podia responsabilitzar-se’n. Moscou, però, sí que es considerava garant de la regularització d’aquests conflictes i hi tenia tropes d’interposició desplaçades en virtut dels acords de pau de les guerres de principis dels anys 90 quan aquestes Repúbliques es van autoproclamar independents.

La realitat, però, anava per una altra banda. En el cas de Geòrgia, Rússia va utilitzar durant aquells anys les aspiracions secessionistes d’Ossètia del Sud i d’Abkhàzia en les seves tenses relacions amb Tbilissi, sobretot d’ençà que el 2004 el govern georgià va fer un gir cap a Occident, es va convertir en l’aliat dels Estats Units al Caucas i es va plantejar l’objectiu d’entrar a l’OTAN. Això podia suposar la presència de l’Aliança Atlàntica a les portes de l’inestable Caucas rus. Entre altres mesures, Moscou va repartir passaports russos als ciutadans que s’havien quedat en aquestes regions després de la fugida massiva de població georgiana durant les guerres dels anys 1990 per poder tenir més endavant l’argument de “defensar la ciutadania russa”. Així es va justificar que les tropes russes entressin a Geòrgia el 2008, i com a conseqüència d’aquella guerra llampec, Moscou reconeixeria la sobirania d’Ossètia del Sud i d’Abkhàzia i hi reforçaria la presència militar.

El sentiment cap a Moscou

Després de la guerra, la població d’Ossètia del Sud en general estava agraïda a Rússia, però molts ciutadans admetien també que, en realitat, a Moscou només li interessava el territori, estratègicament important perquè és a l’altra banda de la serralada del Caucas i més a prop de les rutes que transporten hidrocarburs del Caspi cap a Europa sense passar per Rússia.

Segons explica a l’ARA Vadim Dubnov, periodista de Radio Svoboda especialista en els conflictes de l’espai postsoviètic, “s’ha transmès la idea mítica que els territoris amb conflictes congelats són una oportunitat per poder conservar la influència de Rússia, però a la pràctica ja no és així”. Dubnov afegeix que “Abkhàzia i Ossètia del Sud van ser un triomf, i amb els acords d’associació amb Rússia es va arribar al punt màxim d’influència, però alhora es va veure clar que tampoc eren un mecanisme de pressió tan fort contra Geòrgia com creia Moscou, ja que els georgians no enyoraven gaire els territoris perduts”.

En relació a Nagorno-Karabakh, Dubnov alerta que “ara el tema torna a estar a l’agenda de Moscou, però més aviat per deixar clar que el Kremlin té la capacitat de fomentar certa tensió i inestabilitat encara que no tingui un objectiu final concret”. Pel que fa a Moldàvia, aquest expert considera que “ja fa temps que el govern d’aquest país ha donat a entendre que si algun dia s’ha de triar entre Transnístria o Europa, no tindrà cap dubte a decantar-se cap a la Unió Europea”.

Amb l’annexió de Crimea -diu aquest expert- Rússia va creuar una línia vermella i va llançar el missatge del “tot és possible” tant als seus veïns més pròxims com a Occident, amb l’objectiu de tornar a alimentar el mite i l’amenaça dels conflictes territorials com a arma d’influència del Kremlin. En la crisi amb Ucraïna el Kremlin ha tornat a fer servir l’argument de l’obligació moral de defensar la població russa -tot i que en aquest cas es tracti de ciutadans ucraïnesos-. L’annexió de Crimea i la guerra al Donbass van costar a Rússia l’aïllament per part d’Occident, però a nivell intern van catapultar Vladímir Putin com el líder que havia corregit una injustícia històrica -la recuperació de Crimea després que Nikita Khruixov la cedís a Ucraïna quan els dos països formaven part de l’URSS- i com el president que els feia recuperar l’orgull nacional. Tota la propaganda al servei del Kremlin va saber tocar bé la fibra del patriotisme dels russos i convèncer la població de la necessitat de defensar-se de l’expansionisme nord-americà i de tornar a erigir Rússia al lloc que li correspon, una potència que ha de ser respectada.

Una vegada més el Kremlin utilitzava l’argument d’una suposada amenaça externa o perifèrica (com en el cas de les guerres txetxenes als anys 90), l’expansionisme nord-americà i la possible ampliació de l’OTAN cap a les fronteres russes, per unir la població i deixar en un segon pla problemes econòmics i socials que els dos últims anys s’han anat agreujant.

Des d’aleshores, la consigna a Rússia és “Crimea és nostra” i s’ha creat una divisió molt clara a la societat entre els que se la creuen i els que estan en contra de l’annexió de la península, que són titllats de “quinta columna”, traïdors que serveixen els interessos d’altres estats, els enemics de la integritat de Rússia. Segons Lev Gudkov, director del centre d’estudis sociològics Levada Center, actualment entre un 80% i un 85% de la població de Rússia defensa la consigna “Crimea és nostra”. “Aquesta xifra és estable i no canvia i s’explica per una barreja de sentiments antioccidentals, antiucraïnesos, d’excitació postimperial i de complex d’inferioritat”, argumenta Gudkov.

Rússia ha fomentat els moviments secessionistes fora de les seves fronteres mentre que a nivell intern el Codi Penal castiga qualsevol activitat enfocada a destruir la integritat territorial del país.