El mineral de la llauna de tomàquet

El Congo és la gran mina de coltan del món

Abans d'arribar a la Playstation, al telèfon mòbil o a les càmeres fotogràfiques, el tàntal que els fa funcionar ha passat per una llauna de tomàquet fregit. O per alguna de les altres proves de qualitat locals, a l’est de la República Democràtica del Congo. El tàntal és el rei de l’era digital, un mineral rar de propietats úniques que fa operatius aquests aparells omnipresents.

Al poble de Bandulu -a l’est del Congo- hi ha un sol panell solar per carregar els telèfons; els pocs que hi ha no són intel·ligents. Cal una nit sencera per arribar al 25% i darrere la botigueta de llums intermitents el Kambale omple de pedres negres les llaunes rovellades decorades amb un tomàquet ben vermell: és coltan, que conté el valuós tàntal. Si tres pots fan un quilo, és que el coltan és de màxima qualitat. I la balança fa descansar l’agulla al número 1. El Kambale somriu satisfet. És negociant, el primer comerciant que compra la matèria, prop de la mina. És afable i està orgullós del seu negoci. “Nosaltres tenim tres controls de qualitat: la vista, el tacte i el tomàquet”, explica amb bon humor. “Un cop arribi a la ciutat ja el passaran per les màquines”. De Bandulu, el coltan agafa la bici i comença un llarg viatge. Primer, el Christian l’arrossega a través d’un corriol gairebé inexistent que travessa la selva. Tres dies, dues nits al ras i arribarà a Mangurudjepa. Allà ja hi poden accedir els cotxes. El coltan es va acostant al confort. A l’est del Congo hi ha les reserves més grans del món -estimades en el 75%- però l’explotació no és endreçada, ni uniforme, ni pacífica. Uns 5.000 forats a terra s’omplen cada dia, amb l’albada, de milers de miners que treuen coltan de manera artesanal, a vegades amb la mirada clavada dels Kalàixnikovs.

El gran dipòsitde coltan del món és al centre de la guerra més mortífera del planeta. D’aquí el seu sobrenom, el coltan és un dels minerals de sang. També ho són l’estany, el tungstè i l’or, tots presents dins la tecnologia intel·ligent, tots amagats en els circuits dels telèfons mòbils, tots presents en aquest est del Congo foradat per mines i bales. La febre del coltan esclata a finals dels 90, coincidint amb el boom digital, amb l’entrada de les milícies dels països veïns al Congo i amb una escassetat de mineral que fa retardar l’esperada sortida de la PlayStation 2. Llavors, el coltan s’arriba a pagar a més de 100 dòlars el quilo. L’any 2010, el govern dels Estats Units fa el primer intent de regular el mercat. Aprova una llei de reforma de Wall Street que inclou l’obligació a les empreses americanes de determinar d’on provenen els components susceptibles d’estar tacats de sang. És la llei Dodd-Frank.

“La llei Obama -com es coneix la Dodd-Frank- va suposar l’embargament a casa nostra”, explica el Kihoma entre les fulles verdes i enormes que amaguen un altre orifici miner. El Kihoma, boina i americana, és el cap de la petita mina. “La decisió es va prendre lluny d’aquí, a la capital, Kinshasa, i aquí no teníem milícies”. La llei Obama va suposar en un primer moment la prohibició a tot el país. ¿Com es podia demostrar que no eren minerals de sang si no hi havia un mecanisme de certificació? A part de les milícies, milers de famílies s’alimenten de les mines. I l’aturada sobtada va produir l’efecte contrari a l’esperat. Alguns treballadors es van enrolar a grups armats.

Des de llavors, ja fa cinc anys, s’estan desplegant mecanismes, creant estructures i intentant segellar els minerals nets de guerra. Però el repte és titànic. L’escarpat accés a les mines i el conflicte fan de la tasca de certificació una odissea. En cinc anys, només 140 mines de les 5.000 han obtingut llum verda. I la nova estructura s’enfonsa en el complex i incontrolat caos d’armes, guerres de poder i permisos a cop de corrupció. A la Unió Europea hi ha 880.000 empreses que utilitzen estany, tàntal, tungstè i or en la producció de béns de consum. És a dir, possibles minerals de sang.

També el Parlament Europeu va aprovar fa pocs mesos la regulació d’aquest mercat. Europa exigirà un certificat obligatori dels minerals per evitar que s’incentivin els conflictes oberts amb la compra d’aquestes matèries. “Ara que es desperten, als europeus els demanem que aprovin la llei, però també que aquesta llei no sigui una farsa”, exigeix l’activista congolès Fidel Bafilema. “Els congolesos ballem al ritme del mercat internacional, som un actor principal, però les nostres veus no compten”, diu el Sadok, que es dedica al negoci entre mines i grups armats. El president dels negociants de Nord Kivu -la província més rica en coltan- es queixa, com miners i comerciants, que les decisions, les de comprar, les de regular, les de decidir sobre el futur del país de les mil primeres matèries, sempre vénen de massa lluny, sense mirar ni entendre les persones que treballen perquè el món 2.0 segueixi il·luminat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat