El nord-americà Reed Brody s’ha guanyat el sobrenom de caçador de dictadors perquè ha perseguit des del xilè Pinochet fins a l’haitià Duvalier, Bébé Doc. Ara assaboreix la satisfacció d’una peça gran: el tirà Hissène Habré, jutjat al Senegal.

Li agrada la caça major, no? El meu sobrenom ve del títol d’un documental sobre la meva feina, però crec que és folklòric. Acabar amb la impunitat dels dictadors era el meu objectiu, tot i que després he acompanyat més les víctimes.

Com comença? El 1998, quan HRW i Amnistia vam defensar davant la Cambra dels Lords l’arrest de Pinochet. Quan van dictaminar que podia ser arrestat, malgrat el seu estatus, ens vam adonar que disposàvem d’un bon instrument per jutjar tirans i torturadors que havien viscut fora de l’abast de la justícia. I vam dir-nos: qui és el següent?

Pinochet va acabar impune. Sí, però es van crear les condicions perquè pogués ser perseguit a Xile. Sense judici, però va morir sota arrest domiciliari, amb la reputació per terra, amb milions de dòlars restituïts a les seves víctimes. Les decisions judicials van ser grans victòries per als drets humans.

I qui va ser el següent a ser caçat? El 1999 em va arribar la petició de la presidenta de l’Associació de Drets Humans del Txad per actuar contra Habré, refugiat al Senegal pensant-se que estaria segur. Ara rebem trucades de molts països que ens demanen ajut. Aquesta és la meva gran satisfacció. Els txadians es van inspirar en els xilens i esperem que els txadians n’inspirin d’altres i la gent s’adoni que hi ha possibilitats de jutjar tirans.

Tornem a les víctimes. Sí, és interessant que les víctimes siguin els arquitectes de la història. La seva implicació fa que puguin escriure la història i que sigui un procés més difícil de desqualificar que els que inicia el Tribunal Penal Internacional, al qual s’acusa de ser colonialista.

La majoria sempre seran víctimes anònimes. A l’Àfrica tendeixen a ser-ho, però a l’Amèrica Llatina es protestava amb fotos i això va ajudar a fer que el món no oblidés les víctimes. Donar-los nom afavoreix la lluita per la justícia.

La lentitud és l’antijustícia? El temps és el pitjor enemic. El cas de Duvalier va ser desestimat en primera instància per prescripció, tot i que després es va reobrir.

Alemanya ha jutjat un exnazi de 94 anys. Ho comparteix? Entenc les víctimes, però el valor simbòlic de la justícia perd molt quan en lloc de veure l’acusat com el dolent provoca llàstima. Jo no m’embarcaria en aquests casos.

I el perdó? És una opció personal però no de la societat. No se li pot dir a una víctima “oblida el passat”. En quin moment arribes al passat? Ahir, fa un any, 10? La veritat sense justícia és amarga. ¿Hi ha un model a seguir per fer justícia? No hi ha cap model i cada país ha de trobar el seu propi. Però el d’Espanya crec que és el pitjor de tots els casos. Amb el que va passar amb el jutge Garzón quan investigava el franquisme es van veure els límits de la Transició.

La justícia només és penal? No, només es pot jutjar responsabilitats individuals, i no persones mortes ni sistemes polítics. La llei penal pot considerar-se una Caça de Bruixes si no està acompanyada per altres mesures, com crear una Comissió de la Veritat complementària. Ara es treballa amb la justícia transicional, que engloba molts factors.