PERFIL

Beyoncé: viatge cap a un nou feminisme

És la cantant dels rècords i una de les màximes representants del ‘black power’ actual. El volcà Beyoncé arriba a Barcelona el 3 d’agost en l’única erupció a l’Estat de la seva gira europea. Ho aprofitem per dedicar-li tot un ‘Rar’

Durant l’entrega del premi CFDA que li concedia el gremi de dissenyadors americans com a icona de la moda 2016, Beyoncé recordava que els seus inicis a la música no van ser fàcils. Tenia 18 anys i tot just començava a despuntar dins de les llistes d’èxits amb Destiny’s Child, però cap marca de roba es va interessar mai per vestir tres noies negres del sud amb corbes. Davant de les portes tancades del món de la moda, la seva mare, Tina Knowles, que havia après a cosir gràcies a l’àvia modista, i el seu oncle van començar a dissenyar el vestuari de les joves cantants. Es passaven hores fent esbossos, tallant roba, cosint vestits i incrustant, d’un en un, lluentons. I així ho van continuar fent durant anys. El vestit que Beyoncé va lluir en els seus primers Grammy era un disseny familiar, com també ho va ser el model amb què es va casar el 2008 amb el raper i productor Jay Z. Avui, als seus 34 anys, són les grans firmes les que lluiten per vestir Beyoncé. El fet que sigui una dona negra, nascuda a Houston, Texas, i amb corbes ja no és cap impediment.

Només cal 'googlejar' el seu nom per veure Beyoncé amb una infinitat de models i pentinats. A primera vista es podria dir que és una dona que conté totes les dones. El seu pare, veient el seu talent com a cantant i ballarina, la va educar per convertir-la en una estrella. L’animava a participar en concursos per a joves talents fins que, ja d’adolescent, amb Destiny’s Child i la publicació del primer disc el 1998, es va trobar la fórmula de l’èxit comercial: R&B modern i atrevit interpretat per tres grans veus com les de Beyoncé, Kelly Rowland i Michelle Williams, que, a més, farien coreografies innovadores. Va ser llavors que el seu pare, un treballador de Xerox amb sou estable, va deixar la feina per dedicar-se a fer-li de mànager. Va ser qui la va guiar en la seva carrera en solitari, una jugada que va sortir rodona gràcies a l’èxit de 'Dangerously in love' (2003), disc que contenia la bomba comercial 'Crazy in love', on participava Jay Z, i que va aconseguir cinc premis Grammy. ¿Qui no recorda l’impacte visual que va suposar veure una dona afroamericana que no responia als cànons estètics habituals –corbes, cuixes imponents i carnoses– caminant amb seguretat amb 'minishorts' i talons? Era un símbol d’una nova forma de poder que tot just naixia.
Després de vint anys de carrera, sis discos d’estudi i més de 17 milions de venuts, res del que fa Beyoncé genera indiferència. El seu últim treball, 'Lemonade' (2016), el sisè de la carrera en solitari i el més ambiciós en l’àmbit creatiu, ha tornat a sacsejar la indústria musical. Estrenat a través de la plataforma de 'streaming' Tidal, propietat del seu marit, ha venut més d’un milió de còpies als Estats Units i l’ha reafirmada en la seva supremacia dins del sector. El disc, el més polític i feminista de la seva trajectòria, s’ha concebut com una obra total. S’acompanya d’una pel·lícula homònima on ella és la protagonista i codirigeix part del metratge. Amb Jay Z forma un dels tàndems més poderosos de la indústria de la música i es calcula que entre els dos acumulen una fortuna de més de mil milions de dòlars. Però malgrat les contradiccions que suposa parlar de lluites socials des d’una posició econòmica tan còmoda, Beyoncé té clar que el seu camí artístic passa per no ser indiferent al seu voltant.

'Lemonade' reflexiona sobre la dona i, més concretament, sobre la dona afroamericana. La crítica de cinema Miriam Bale definia així el film: “Una pel·lícula feta per una dona negra, protagonitzada per una dona negra i dirigida a dones negres. Mostra el viatge personal en què està embarcada. És una mena de despertar”. En aquest trajecte, Beyoncé no escatima referències a la seva vida privada, a Jay Z, a Solange, la seva germana, i a com es posiciona com a figura pública. L’obra té un punt de catarsi personal i una ambigüitat que ha provocat tota mena d’articles als mitjans que proposen interpretacions i dobles lectures, especialment quan deixa entreveure infidelitats del seu marit. Es tracta potser de l’obra més autobiogràfica d’una artista que es caracteritza per no fer gairebé mai entrevistes ni declaracions públiques.
El posicionament feminista pot ser interpretat com la culminació d’un procés natural de reafirmament que Beyoncé ha anat deixant entreveure a la seva discografia. Al tema 'Run the world (Girls)', per exemple, recreava un nou món sense homes. “La meva convicció construirà una nació”, cantava. En la peça 'If I were a boy' s’imaginava com canviarien els rols socials si durant un dia ella fos un home. Potser la confirmació d’aquest canvi de mentalitat en què el pes polític cada vegada és més evident respon a una de les decisions més importants que ha pres: renunciar a la relació empresarial amb el seu pare. Des del 2011, ella és la seva pròpia mànager. “Sentia que havia tingut tant èxit comercial que ja no era suficient. És estressant haver de mantenir-lo i t’incapacita per expressar-te tal com ets —explicava en el documental 'Beyoncé: life is but a dream' (HBO, 2014)—. No vull cantar sobre el mateix durant els deu anys vinents, així no pots créixer. Vaig sentir que era el moment de construir el meu futur. Així que em vaig fixar un objectiu i aquest objectiu era la independència”.

Més continguts de