VIATGE

Sota l'embruix del Teide

La trama d’‘Acantilado’, l'estrena d'aquesta setmana d'Ingrid García-Jonsson, s’inspira en una secta que va planificar un suïcidi col·lectiu a Tenerife. De la mà de Xavier Moret, descobrim una illa plena de bellesa i llegendes

El Teide no es deixa veure sempre a Tenerife, però quan els núvols es retiren queda clar que el domini d’aquesta muntanya sobre l’illa és incontestable. No és estrany, ja que som davant d’un volcà de 3.718 metres d’altitud. El Teide ho és tot a l’illa, encara que Santa Cruz i el Puerto de la Cruz li disputin en certa manera el protagonisme. Santa Cruz és la capital, però diuen els del Puerto que va ser allà on va començar el turisme i que això els atorga entitat. Entremig, mirant el mar des de les altures, San Cristóbal de La Laguna reivindica que allà es va fundar la primera universitat de les illes Canàries i que compta amb una arquitectura colonial que el 1999 va ser declarada Patrimoni Cultural per la Unesco.
La catedral i les mansions dels segles XVII i XVIII acrediten, en efecte, La Laguna, i també institucions com la universitat i el Teatro Leal, tot i que a Santa Cruz tenen un teatre del segle XIX, el Teatro Guimerá, que porta el nom del famós escriptor Àngel Guimerà i Jorge, fill de pare català i mare canària, nascut a Santa Cruz el 1845 i mort a Barcelona el 1924. L’autor de 'Mar i cel' (1888) i 'Terra baixa' (1897) és una referència a Tenerife. No obstant això, el nou auditori, obra del 2003 de l’arquitecte Santiago Calatrava, últimament fa ombra al Guimerá. El color blanc lluminós i el perfil modern l’han convertit en un nou símbol de la capital.
A Tenerife és evident que el mar mana sempre, tant a Santa Cruz com a El Puerto i a la resta de l’illa, que compta amb platges com la de Las Teresitas, la de Los Cristianos o la de Las Américas, on el turisme acostuma a fer el ple a causa d’allò que deia la cançó: “Tenerife tiene seguro de sol”. Ara bé, s’ha d’advertir que es tracta de l’oceà Atlàntic, no tan amable com el Mediterrani, i que les platges del nord són de sorra negra volcànica procedent de les erupcions del Teide.
Al Puerto de la Cruz, situat en un territori en pendent, al peu dels contraforts del Teide, criden l’atenció el port vell, el Rincón del Viento, la Plaza del Charco, que és on arriba el mar quan hi ha marea alta, l’església de Nuestra Señora de la Peña de Francia, l’ermita de San Telmo i el Lago Martiánez, unes basses d’aigua salada de pagament, fetes vora el mar per l’artista canari César Manrique. Pel que fa a la popularitat destaca, entre els turistes, el Loro Parque, amb una gran col·lecció d’aus tropicals.

A l’hora de sopar, al Puerto tenen èxit, a part dels locals del port, els restaurants del Callejón de la Verdad, conegut popularment amb el curiós nom de Callejón Cagado. El Pache és segurament el local més conegut. La gastronomia de l’illa té un caràcter propi, amb plats com el 'gofio' (farina de blat de moro), les 'papas arrugadas con mojo picón', el formatge fregit i la 'carne fiesta' (trossos de carn marinada i picant amb patates fregides), sense oblidar el bon peix i els plàtans omnipresents, esclar. A Santa Cruz, per la seva banda, val la pena anar a menjar, a més dels locals del port, al centre històric i al barri marítim de San Andrés, on el peix és protagonista. I no cal dir que l’època més animada de la ciutat és la del Carnaval: per alguna cosa Santa Cruz està agermanada amb Rio de Janeiro.
Si sortim de Santa Cruz és fàcil anar a parar, salvant el desnivell, al Valle de la Orotava, una terra molt fèrtil plena de plantacions de plàtans, el conreu hegemònic a l’illa. Es pot contemplar la mar de bé des del mirador de Humbodt, que porta el nom del naturalista alemany Alexander von Humboldt, de qui s’explica que es va agenollar quan va veure per primera vegada la bellesa d’aquesta vall, el 1799. A Humboldt el van fascinar la majestuositat del volcà Teide i la varietat de la flora de Tenerife, en especial el drago, un arbre que creix a les Canàries i que s’ha convertit en símbol de Tenerife. Els 'guanches', els pobladors antics de l’illa, l’anomenaven “arbre pare” i el més gran de l’illa de Tenerife, que és a Icod de los Vinos, és impressionant. Diuen que té més de mil anys i fa 18 metres d’altura i uns vint metres de perímetre a la base del tronc.
De les primeres coses que et sorprenen a Tenerife és el clima, molt més suau que a la Península, i la vegetació, tropical i subtropical. També crida l’atenció que els tinerfenys parlen d’una manera dolça i que et sorprenen de tant en tant amb paraules manllevades d’altres llengües. A mi em sobta, per exemple, quan parlen de les patates 'quineua' (ho he vist escrit així als rètols dels mercats) i t’expliquen que la cosa ve de quan els britànics les van classificar amb el nom de King Edward, que es va adaptar al llenguatge popular com a 'quineua'. D’altra banda, les patates més barates són les 'autadate', un nom que prové de la classificació anglesa 'out of date', és a dir, caducades.
Una altra curiositat que em vaig trobar a Tenerife, parlant amb gent d’allà, és la vigència que té l’illa anomenada de San Borondón. Tot ve d’una llegenda antiga que assegura que a prop de Tenerife hi ha una illa que apareix i desapareix. Hi ha fins i tot mapes que n’indiquen la localització exacta, i en el passat es van fer exploracions per mirar de fixar-la. La relacionen amb els viatges d’un monjo irlandès del segle VI, Sant Brandan el Navegant, i el 1958 el diari 'Abc' va arribar a publicar que s’havia fotografiat per primera vegada. És un misteri molt de les Canàries.
El Teide també té les seves llegendes. Per als 'guanches' era una muntanya sagrada on vivia un dimoni anomenat Guayota el Maligne, que demostrava la seva fúria per mitjà de les erupcions. La població de l’illa va demanar ajuda a Achamán, el seu déu suprem, que va aconseguir derrotar-lo i va taponar el volcà. El 1492, quan Colom va emprendre el viatge a les Amèriques, el Teide estava en erupció, i el 1798 es va produir l’última gran erupció, tot i que n’hi ha hagut de posteriors molt més discretes, com la del 1909. L’interès científic de la muntanya i el seu entorn és innegable, tant per la geologia com per la biodiversitat. A causa de la seva altura, i per la seva situació geogràfica, l’Observatori, situat a 2.390 metres, és un bon lloc per estudiar l’astrofísica.

Per arribar al Teide des de la costa hi ha una bona carretera que travessa un bosc de pins canaris, molt resistents al foc. Entra després en una vegetació típica d’alta muntanya per acabar en territori volcànic, al Parque Nacional del Teide. La lava, les calderes, les cendres i les roques estrambòtiques dominen el paisatge de les Cañadas del Teide, on de tant en tant algunes sectes d’il·luminats es concentren amb l’argument que és un lloc ideal per als albiraments d’ovnis i per sentir l’energia que surt de la Terra. El 1988 es va arribar a detenir una psicòloga alemanya que pretenia organitzar un suïcidi col·lectiu al Teide. S’hi pot pujar a peu o en un telefèric inaugurat el 1971 que encara avui genera polèmica. Els que prefereixin mirar-se el volcà de lluny, poden fer-ho des del famós Roque Cinchado, a 2.100 metres. L’anomenen, per la seva forma, 'árbol de piedra i la seva imatge es va fer famosa al segle passat perquè figurava, amb el Teide al fons, als bitllets de mil pessetes.

Més continguts de