Corresponsal de l’ARA als Estats UnitsLa limusina d’Al Gore es dirigia al Memorial de Guerra de Nashville (Tennessee). Eren gairebé les tres de la matinada i molts dels seus partidaris l’esperaven sota una pluja intensa. Minuts abans, el vicepresident delsEstats Units havia trucat al candidat republicà George W. Bush per reconèixer la seva derrota a les eleccions.

Elie Attie, l’escriptor de discursos de Gore durant la campanya presidencial, havia preparat quatre versions del discurs de victòria i una breu declaració per si el seu candidat perdia. Aquest últim text, però, el va escriure sense dir res a ningú, recorda: “No vols que el teu candidat pensi en aquesta possibilitat, porta mala sort”. Finalment Gore no en va llegir cap.

Els resultats eren massa ajustats a l’estat de Florida i era obligatori per llei fer un recompte dels vots. Gore va tornar a trucar a Bush per retractar-se, la batalla electoral no havia acabat. Duraria 36 dies més. Els dos grans partits del país van iniciar una guerra política i legal per la presidència del país que va acabar amb una decisió dividida del Tribunal Suprem que va aturar el recompte.

Al Gore va guanyar les presidencials del 2000 per mig milió de vots però no va aconseguir la majoria del Col·legi Electoral per proclamar-se president perquè va perdre a Florida per 537 vots. “La decisió del Suprem va ser una experiència terriblement difícil”, va explicar el 2013 a la revista 'New York Magazine': “Va ser molt i molt difícil de superar”. Malgrat tot, l’exvicepresident va decidir des del principi parlar de la dolorosa derrota amb humor. “Acostumava a ser el pròxim president dels Estats Units”, afirmava en moltes ocasions per presentar-se al públic de les conferències que va donar durant els mesos i anys després d’una elecció històrica que va fer trontollar la democràcia nord-americana.

Aquesta carta de presentació és la que també va utilitzar a l’inici del seu oscaritzat documental 'The inconvenient truth' ('Una veritat incòmoda', 2006). La pel·lícula va tenir un gran èxit arreu del món i, en poc menys d’un any, Gore es va convertir en un activista mediambiental molt influent. La tardor del 2007 va obtenir el premi Nobel de la pau al costat del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de les Nacions Unides “pels seus esforços per construir i divulgar el coneixement sobre el canvi climàtic causat per l’home”.

Al Gore, però, ja s’havia interessat en l’escalfament global molts anys abans, quan tan sols era un jove estudiant a l’elitista Universitat de Harvard. El 1968 un curs amb el professor Roger Revelle, un dels primers científics que van mesurar el diòxid de carboni a l’atmosfera i els seus efectes sobre les temperatures, el va impactar profundament. El 1976, uns anys més tard, quan va decidir dedicar-se a la política i va guanyar un escó a la cambra baixa del Congrés dels Estats Units, Gore va promoure la primera audiència legislativa sobre aquest tema mediambiental.

El jove congressista va continuar recopilant informació i sensibilitzant els ciutadans sobre els perills de l’escalfament global i l’abocament de residus tòxics. I va insistir encara més en aquesta qüestió quan es va convertir en senador el 1985, amb només 37 anys.

Albert Arnold 'Al' Gore va néixer a Washington el 31 de març del 1948. Quan la seva mare estava embarassada d’ell, el seu pare, senador de Tennessee, va demanar als propietaris del diari local de la ciutat de Nashville, el 'Tennessean', que no enterressin la notícia del naixement del seu segon fill a les pàgines interiors si era un nen. L’endemà que nasqués el petit Al un dels titulars de la portada del diari deia: “Bé, senyor Gore, aquí el té, a la primera plana”.

Gore va viure la seva infantesa en una de les suites de l’Hotel Fairfax a l’anomenada zona Embassy Row [filera de les ambaixades] de la capital del país, però passava els estius a la granja de tabac de la família, a Carthage, Tennessee. “Es considerava fill de Carthage, no de Washington. I anhelava el final de les classes per tornar a Tennessee”, expliquen els periodistes del 'Washington Post' David Maraniss i Ellen Nakashima en la seva biografia d’Al Gore 'The Prince of Tennessee' (2000).

Va iniciar la seva carrera política en aquest estat del sud, i hi va tornar quan va fracassar per molt poc en el seu intent d’arribar a la Casa Blanca. En els primers anys després de la derrota, Al Gore va fundar la seva empresa d’inversió i es va convertir en un dels socis de la companyia de capital de risc Kleiner Perkins Caufield & Byers.

Durant la campanya presidencial, els mitjans de comunicació i els seus contrincants se’n van riure per unes declaracions mal interpretades sobre internet. Al Gore mai va afirmar que fos l’inventor de la xarxa, sinó que havia impulsat una iniciativa legislativa per desenvolupar la nova tecnologia. Però la mofa va continuar i va contribuir a la imatge de presumptuós, insincer i distant que en tenien els votants.

No va servir de res que els considerats pares d’internet Robert Kahn i Vinton Cerf sortissin en defensa seva dient que Gore va ser el primer líder polític “que va reconèixer la importància d’internet”. Tanmateix, la nova tecnologia va tenir un paper important per reinventar la seva vida després de 24 anys en política.

Després d’unes vacances de dos mesos a Europa amb la seva dona, Tipper, se’n va anar a fer negocis a Silicon Valley. Allà va connectar amb els seus amics Larry Page i Sergey Brin, els cofundadors de Google, que estaven interessats en els seus consells sobre com bregar amb les lleis i normes de Washington. Gore va tenir, a canvi, l’oportunitat d’or de comprar accions de la companyia abans que sortís a cotitzar a la borsa. D’altra banda, es va convertir en membre de la junta directiva d’un altre gegant tecnològic, Apple, va invertir en energies verdes i va crear, amb dos socis, un nou canal de televisió, Current TV, que va vendre el 2013 a la cadena Al-Jazira per 100 milions de dòlars.

En els últims 15 anys, la seva fortuna ha passat d’uns dos milions de dòlars quan era candidat a la presidència als gairebé 200 milions actuals. Tot i el seu èxit empresarial, assegura que la seva feina com a activista és el que el satisfà més. I, per això, continua viatjant pel planeta advocant per la lluita i la mobilització ciutadana contra el canvi climàtic.

Quan era vicepresident durant el govern del president demòcrata Bill Clinton va promoure l’aplicació d’un impost sobre les emissions d’efecte hivernacle per fomentar l’eficiència energètica i va veure com el llibre 'Earth in the balance' (1992) –en el qual explicava diverses polítiques per combatre el canvi climàtic– es convertia en un èxit de vendes. A més, va ser l’encarregat de participar en les negociacions del Protocol de Kyoto del 1997, tot i que no va aconseguir que el tractat fos ratificat pel Senat, ja que estava sota la majoria republicana. Molts legisladors d’aquest partit continuen encara avui negant els efectes del canvi climàtic i són contraris a qualsevol tipus de regulació.

Per això, des del principi, Gore va pressionar el president nord-americà, Barack Obama, perquè tirés endavant polítiques contra el canvi climàtic. Després d’un primer mandat decebedor, està content amb les accions executives que ha fet en els últims anys, com l’impuls de noves normes per limitar les emissions de diòxid de carboni i l’acord sobre el clima amb la Xina.

Actualment, Al Gore, als 67 anys, continua actiu i amb una agenda molt atapeïda. Ja no porta la barba que es va deixar quan va perdre les eleccions, ha perdut pes i s’ha convertit en vegetarià. El 2010 es va separar de mutu acord de la seva dona i mare dels seus quatre fills després de 40 anys de matrimoni. És un home diferent tot i que manté la seva causa contra el canvi climàtic. Menys catastrofista, i més serè i esperançat. “Sóc optimista”, va afirmar en una entrevista recent a l’agència Associated Press sobre la cimera internacional del clima que se celebrarà a París aquest desembre. “Cada cop hi ha més i més gent que creu que cal fer alguna cosa”.