Crític de cinemaEn una pausa dels assajos de 'La llista', un monòleg escrit per Jennifer Tremblay que s’estrena el 21 de gener, parlem amb Laia Marull (Barcelona, 1973) a la Biblioteca del Teatre Lliure de Montjuïc, que conté, entre una allau de volums, tota la història d’aquest teatre, que ens acompanya des del 1976. I abans de la conversa ja sonen les seves rialles sonores, espontànies, inconfusibles.

Marlene Dietrich va patentar les seves cames. ¿Tu no has patentat mai el teu riure?

L.M. [Riu.] Potser ho hauria de fer, però costa molt de patentar... A més diuen que el riure és gratis. Seria massa contradictori.

Som aquí, a la Biblioteca del Lliure, perquè estàs preparant un monòleg que es diu ‘La llista’ d’una senyora canadenca. És molt complicat això del monòleg?

L.M. Exactament, canadenca, quebequesa, 'oui, oui'… Sí, és molt complicat. Però, quan hi ha alguna cosa que no sé com s’ha de fer, sempre m’agrada més. Fa més por però en tinc més ganes.

Ets una dona de reptes, vaja…

L.M. En l’àmbit laboral, sí [riu]. És una obra preciosa, potent, sobre una dona que ha fet alguna cosa terrible.

I no ens en pots dir res més, oi?

L.M. No us en puc dir res més, no [riu].

Ara, de tant en tant, amb tantes cadenes de televisió, n’agafes una que fa reposicions i et veig a ‘Estació d’enllaç’, i penso “És ella?” ¿Tu et tornes a mirar alguna vegada aquestes coses?

L.M. No, també m’hi trobo algun cop i em fa una vergonya descomunal. I em passa igual: “Sóc jo?” No, sí, sí… sóc jo. Però és horrorós.

L’última vegada que et vam veure al Lliure va ser amb ‘Hedda Gabler’. I si no recordo malament, en una entrevista vas definir-la d’una manera que va portar molta cua. Vas dir: “Està com una puta cabra”.

L.M. Mira, em fa una ràbia...

Haver-ho dit?

L.M. Sí, molta, perquè jo sóc molt burra, molt burra. De vegades s’ha de vigilar amb els mitjans i els periodistes. Perquè, esclar, tu ets allà, defensant un personatge amb ànima, poses tota la carn a la graella i, per una broma tonta de l’últim moment, dónes un titular que encara em persegueix. “Laia ha dicho que Hedda Gabler estaba como una cabra”. I em va saber molt de greu aquest cop.

Els que tenim una certa edat recordem perfectament aquell ‘Roberto Zucco’ fantàstic que fas ver també aquí, a Montjuïc quan tenies... quants anys?

L.M. Vint, i l’Eduard Fernández, que era el Zucco, una mica més. Aquest mateix edifici on som ara, en aquell moment era un desastre, hi havia coloms i merda per tot arreu. Però no es tocava res. I era bonic perquè ensenyàvem al públic cada nit la maqueta que havia fet el Fabià Puigserver d’aquest gran teatre on som ara.

En teatre, jo sempre et recordo en papers molt dramàtics, molt tràgics. Una comèdia boja, en teatre, l’has feta mai?

L.M. No, ni boja, ni no boja. Vaig fer 'El polígraf', de Robert Lepage, que tenia parts de comèdia i m’ho passava molt bé. També vaig fer un Goldoni, però a París. Després del 'Roberto Zucco' vam actuar a 'Un dels últims vespres de Carnaval', una reposició aquí al Lliure de Gràcia, i vam anar a París i a Roma.

Si ara et proposen fer un Jardiel Poncela o un Noël Coward, una comèdia d’aquestes elegants i sofisticades, diries que sí?

L.M. Sí, sí... Talons ben alts, amb un vestuari de Lorenzo Caprile o d’altres que vesteixen la Letícia [Riu].

En cinema també has fet més aviat coses tan dramàtiques com ‘Te doy mis ojos’, que va causar una gran rebombori. Et va marcar molt?

L.M. Sí, sí. Encara ara em trobo molta gent que la veu per ajudar dones maltractades. Em paraven pel carrer i em donaven les gràcies. A més, va sortir en una època en què es començava a parlar de la violència domèstica. I del carrer als jutjats, perquè després es va fer la llei.

Tens tres Goyas, actriu revelació, actriu de repartiment i actriu protagonista, però em pregunto si a Madrid encara et diuen Laia Marul...

L.M. Sí, i Laila i Lalul i Morul i Marrull...

Els rectifiques?

L.M. Ho he rectificat quan es tracta d’un diari i ho posen malament, que també em passa molt.

A part de recollir aquests premis Goya, no ets gaire de catifes vermelles. Quan fa uns anys un conseller va dir que les actrius catalanes no tenien glamur, et vas donar per al·ludida?

L.M. Ai, mira, no. Si tenia raó, el pobre home [riu]. És difícil en un país petit fer un 'star system'. Jo no hi tinc res en contra, simplement que a mi em costa. És de les coses que m’han costat més de la professió.

Sí que et recordo en una catifa vermella l’any passat a Londres, i algú va dir: “És la cunyada de Moisès” [va ser la nit de la ‘première’ d’‘Exodus’, la pel·lícula de Ridley Scott en què el seu company, Andrew Tarbet, fa el paper d’Aaron, el germà de Moisès].

L.M. Ho vas dir tu i em va fer molta gràcia [riu].

Va ser un dia especial, també perquè eres allà, amb tantes celebritats internacionals.

L.M. Sí, però enretirada, molt enretirada. Jo allà hi vaig anar per aguantar jerseis i bolsos [riu].

Per cert, et sona un tal Andrew Tarbet?

L.M.[Riu.] Sí, és l’Aaron... i és actor. Vam fer una pel·lícula junts a Mont-real... cap a l’any 2000. Es deia 'Café olé'. La típica comèdia romàntica, un noi coneix una noia i mira... com diuen en castellà, 'el roce hace el cariño'. Durant cinc anys jo anava i ell venia. Finalment va decidir instal·lar-se a Catalunya. Quan va arribar no trobava feina d’actor perquè no sabia ni castellà ni català.

I ara no para, des d’‘Infidels’ a ‘Menú degustació’ o de ‘La Riera’ a ‘La partida’. ¿Us consulteu les feines que us ofereixen o cadascú va a la seva?

L.M. Cadascú va a la seva. Home, ho parlem. No és allò de “M’he assabentat que estàs fent això pel diari” [riu]. No. La decisió és d’un perquè com que no tenim fills pots fer i desfer. Ara ell marxa a treballar molts mesos a Madrid a fer 'Els veïns de dalt', de Cesc Gay, en castellà. Esclar que sap greu, però no és tan lluny...

A la televisió, tothom recorda la famosa ‘Ermessenda’, que tenia una gran virtut: tu anaves madurant i ens crèiem que el personatge madurava.

L.M. Sí, això em feia molta por. Bàsicament has d’aconseguir convèncer el públic, perquè el maquillatge no donava per tant, així que amb una mica de veu i algun altre toc vam aconseguir fer-ho creïble. Fixa’t: jo feia d’àvia de l’Álvaro Cervantes i ara li he fet de mare a 'Carlos, Rey Emperador', a Televisión Española.

Una Joana la Boja en què no tenies gaires escenes però tothom va dir que feies una Boja molt convincent.

L.M. Sí, aquests papers són bombons però també armes de doble tall. Perquè vas allà un dia, has de fer el superpaper i tornar a casa amb la cua entre les cames dient “Doncs no sé què he fet”, perquè es treballa a un ritme molt bèstia. Tots es coneixen, tu arribes allà, i pim-pam-pum, fas una escena, dues escenes, tres. I adéu- siau...

Aviat veurem aquesta ‘Xirgu’ que has fet per a TV3 que va anar al Festival Zoom d’Igualada, on vas guanyar el premi a la millor interpretació.

L.M. Sí, posar-me a la pell de Margarida Xirgu també era un repte, perquè la gent només té un record de quatre fotografies d’ella, però no l’ha vist mai en escena. Vam rodar uns dies a Girona i a Molins de Rei. Teníem només tres setmanes, i es va canviar el guió perquè tot passés en un sol dia, el de l’estrena de 'Mariana Pineda', de Lorca.

I tornant al teatre, la teva vinculació al Lliure és una mica una muntanya russa.

L.M. I jo me n’aprofito perquè vaig néixer aquí professionalment. Quan vaig tenir la idea de fer aquest monòleg, la primera porta on vaig picar va ser aquí. Tinc la sort que em coneixen i em tenen cert carinyo [riu].

Has vist ‘Conillet’, el monòleg de Clara Segura?

L.M. Sí, m’ha agradat molt. No té res a veure amb 'La llista'. Són dues dones, dos monòlegs, però amb pocs punts en comú.

I l’agenda del 2016, està molt plena?

L.M. De moment, no. El que sí que tinc són coses al calaix, com una pel·lícula del Pol Rodríguez, que era l’ajudant de direcció de 'Pa negre'. Es diu 'Quatretondeta'. Abans es deia 'Camí a casa'. El Pol va aconseguir que els veïns d’un poble petit d’Alacant fessin de moros i cristians només per a ell [riu]. Pot bellugar muntanyes...

Vau rodar-la en castellà. I ara n’heu fet una versió catalana. Et resulta fàcil doblar-te a tu mateixa?

L.M. És fàcil, però em fa ràbia. Primer perquè de vegades no es pot doblar un mateix i després perquè sempre es perd alguna cosa. I sempre em pregunto per què TV3 no pot passar una pel·lícula en castellà quan tothom l’entén.

¿I aquesta pel·lícula amb Roser Aguilar, ‘Brava’, ja està acabada? Tu ets la brava de la pel·lícula?

L.M. Home, esclar! [riu].

Sabem quan s’estrenarà?

L.M. No, jo tampoc ho sé. Vam acabar el rodatge fa uns dos mesos. M’ha encantat treballar amb Roser Aguilar, té molta idea. Jo tinc un d’aquests personatges que ens agraden tant als actors, que surts a totes les seqüències. Però, esclar, també són durs, perquè no et pots despistar ni un moment. També és més complicat perquè ara es treballa amb poc temps. M’ha agradat molt. És la història d’una dona que es diu Janine, urbanita, a qui li va bé tot a la vida, en l’amor, la feina, però un dia pateix una agressió al metro i tot canvia.