VIATGE

Maig del 68: la poesia era al carrer

Raimon va actuar per primer cop al Teatre Olympia de París el 1966, en un moment en què la capital francesa ja bullia amb les sensibilitats i la recerca de llibertats que acabarien catalitzant al Maig del 68

Lluny de la grandiositat de la Torre Eiffel, del Museu del Louvre, de l’Arc de Triomf o dels Camps Elisis hi batega un París lligat a la intel·lectualitat i ple d’imatges quotidianes estructurades al voltant de l’antiga Universitat de la Sorbona i de l’anomenat Barri Llatí, a la Rive Gauche del Sena. Va ser allà on, el maig del 68, va esclatar la indignació dels estudiants, en un temps en què París va ser l’escenari d’una revolta a favor de les llibertats que ha quedat com un referent per a tot el món.
Encara avui el barri està marcat per la vida estudiantil i cultural, com ho mostren les moltes llibreries, cafès, petits cinemes i teatres, i els cada dia més nombrosos restaurants ètnics que recorden que París és una ciutat pluricultural. El Boulevard Saint Michel, anomenat popularment 'Boul’ Mich’, n’és l’eix principal, però és als carrerons laterals on es pot veure millor l’encant del Barri Llatí. Quan els estudiants rebels del Maig del 68 van aixecar barricades amb les llambordes d’aquests carrers, a sota hi van trobar l’evocadora sorra que servia per aplanar el terreny, cosa que va acabar donant lloc a un dels eslògans més coneguts del moviment: “Sota les llambordes, hi ha la platja”. Un altre que encara continua circulant és aquell tan suggeridor que diu: “La imaginació al poder”.
Els vells eslògans que van donar la volta al món ja fa temps que s’han esborrat al barri, i també han tancat alguns dels locals més famosos de les esquerres, com ara La Joie de Lire, la llibreria de la Rue Saint Séverin que portava l’editor François Maspero. Va desaparèixer el 1974 per culpa, entre altres coses, dels radicals que optaven per robar els llibres en comptes de pagar-los.

Al mateix 'Boul’ Mich’ encara hi ha la llibreria Gibert Jeune, però més a prop del riu, a la Rue de la Bûcherie, n’hi ha una altra de més famosa, Shakespeare and Company, especialitzada en llibres en anglès. Sylvia Beach, que va publicar la primera edició de l’'Ulisses', de Joyce, va ser la propietària de l’editorial del mateix nom entre el 1919 i el 1941. Els membres de l’anomenada Generació Perduda, amb Ernest Hemingway i Scott Fitzgerald al capdavant, visitaven sovint aquesta llibreria. Els molts llibres que avui encara s’hi apilen, i el famós sofà on han dormit molts escriptors, fan que encara avui sigui un local que val la pena visitar.

Els 'bouquinistes', que venen llibres de segona mà a les parades instal·lades a la riba del riu Sena, són un altre clàssic d’un barri que festeja amb la cultura. Però cal anar als carrers més estrets, o a places com la de la Contrescarpe, per assaborir la vida del barri. A prop, a la Rue Mouffetard, s’hi celebra un mercat molt animat que certifica la vida al carrer de París.
A la plaça de la Sorbona avui no hi ha res que faci sospitar que va ser el centre de la revolta del 1968, quan els carrers es van omplir d’estudiants indignats, eslògans revolucionaris i barricades. La universitat, de fet, té una història molt antiga, ja que va ser fundada el 1257 per Robert de Sorbon. Seguint l’esperit del Maig del 68, la plaça continua sent avui el centre de les protestes dels estudiants, mentre que les aules s’han expandit pels carrers dels voltants, on es viu a tota hora una intensa vida cultural tocada per la bohèmia.
No gaire lluny, en un edifici del segle XIII, el Museu de Cluny retrocedeix en el temps per mostrar-nos una de les col·leccions més importants d’objectes medievals. Com a contrast, al mateix barri, l’Institut del Món Àrab, inaugurat el 1987 per fomentar l’entesa amb els països àrabs, ofereix una imatge de modernitat gràcies a l’edifici de l’arquitecte Jean Nouvel. Compta amb una gran biblioteca i, a l’última planta, hi ha una terrassa amb vistes sobre el Sena, i la catedral de Notre-Dame allà mateix.
Avui es fa estrany pensar que el maig del 68 hi havia barricades a tocar dels Jardins de Luxemburg, però les fotos de l’època ho deixen ben clar. Tot va començar als afores de París, a les facultats de Nanterre, ocupades pels estudiants el març del 1968. Després d’un estira-i-arronsa, els estudiants van ocupar la Sorbona, molt més cèntrica, i el 3 de maig la policia va decidir desallotjar-la. Els estudiants van respondre amb protestes i barricades.


 Les 23 hectàrees dels Jardins de Luxemburg són avui, com el Jardin des Plantes, un oasi de calma enmig d’un barri massa ple de cotxes. La seva història és antiga, ja que els va crear, el 1612, Maria de Mèdici, viuda del rei Enric IV. Avui el propietari dels jardins és el Senat de França, que es reuneix al Palau que hi ha als mateixos jardins. Els parterres ben cuidats, la font monumental, l’estany i les nombroses estàtues acullen una gent tranquil·la per a la qual el Maig del 68 queda molt lluny.
En l’apartat cultural, hi ha un edifici que mereix ser destacat al Barri Llatí: el Théâtre de l’Odéon, amb una elegant façana neoclàssica. Es va inaugurar el 1782 per acollir al bo i millor del teatre francès. El 15 de maig del 68 va ser ocupat pels estudiants i convertit en un fòrum de debats sobre el teatre i l’art populars. El 1971 es va transformar en un dels sis teatres nacionals francesos i el seu nom oficial és avui Odéon - Théâtre de l’Europe.
La cúpula del Panteó recorda una revolta molt anterior a la del 68, la Revolució Francesa. Va ser en aquesta època, concretament el 1790, quan es va acabar aquest edifici, que estava destinat a ser una església dedicada a santa Genoveva. Els revolucionaris van decidir, a l’Assemblea Nacional, que allà retrien honors als homes il·lustres de la pàtria, tal com diuen les lletres del frontispici: “Aux grands hommes, la Patrie reconnaissante”. Allà reposen les restes de personatges il·lustres com Victor Hugo, Dumas, Zola, Marie Curie i molts altres.



Però seria un error creure que les personalitats cèlebres del passat són les úniques que donen fama al Barri Llatí. Als cafès, bars i restaurants del barri veí de Saint Germain des Prés hi trobem una explosió de vida cultural que s’ha sabut mostrar en diferents locals. Al Café de Flore o al Deux Magots, per exemple, on encara es conserva el record de Jean-Paul Sartre i molts altres escriptors. Va ser a Saint Germain des Prés on, als anys que van seguir a la Segona Guerra Mundial, van sorgir uns bars plens de fum i de jazz on es reunien els intel·lectuals que van precedir els del Maig del 68. Boris Vian, Juliette Gréco, Jean-Luc Godard, Jacques Prévert i molts altres freqüentaven aquests locals existencialistes. L’antic restaurant Procope i Chez Lipp són també locals amb una empremta històrica.
Entre els clubs de jazz del barri destaca el Caveau de la Huchette. Fundat el 1946, sobreviu avui com un dels locals mítics del jazz de París. Un dels cabarets més antics de la capital, el Paradis Latin, de l’any 1802, també és al barri, concretament a la Rue du Cardinal Lemoine. Visitar tots aquests locals d’aquest barri marcat per la cultura ens permet viatjar en el temps per reviure, d’alguna manera, les diferents èpoques i els diferents moviments d’un París rotundament esplendorós que el Maig del 68 va inculcar a unes quantes generacions la passió per ser lliures. 

Més continguts de