La cugula, la mala herba que reivindica la dona marginada

MollerussaLa cugula és, segons el diccionari, una planta de la família de les gramínies, semblant a la civada, que apareix sovint a la vora dels cultius. Genèricament es considera una mala herba. I, segurament per això, el món rural ha utilitzat el terme cugula per referir-se tradicionalment al que una embarassada portava dins del ventre quan era una nena.

Aquesta discriminació del patriarcat ha provocat que en els últims anys hagin aparegut diferents moviments socials i culturals que volen reivindicar la cugula sense cap mena de pudor, per defensar els drets de la dona rural. Tota una allau de lectures feministes al voltant d’aquesta planta silvestre.

La primera iniciativa coneguda va ser la de l’artista Núria Costa Balasch (Albesa, 1975), que fa sis anys va iniciar el projecte itinerant SocCugula per defensar aquesta planta per “la seva resiliència, la seva capacitat de néixer sense haver estat sembrada i d’haver campat lliurement, sense permís, trobant escletxes per esdevenir.”

El padrí de Costa Balasch va mencionar aquesta planta quan va veure néixer la seva neta i aquest fet li va remoure la consciència anys després. Durant molt de temps Costa Balasch va anar elaborant monotips (estampes gràfiques) de males herbes, fins que l'any 2019 va visitar per primera vegada Bellvís per posar en escena una acció artística que consistia, bàsicament, a penjar les seves obres i a preguntar a les dones dels pobles (la majoria, d'edat avançada) els seus records d'infantesa i la relació amb la cugula. Moltes de les assistents confirmaven que la majoria de familiars les anomenaven amb aquest terme.

Vallfogona de Balaguer, Penelles, Tàrrega, Agramunt, Argençola, Jorba... El projecte SocCugula va viatjar a molts municipis, sovint a espais vinculats a les dones (com els safarejos) per recollir testimonis orals que van acabar reunits en una peça audiovisual. "Em va sorprendre molt l'acollida que va tenir la idea –recorda la mateixa autora–. La gent connectava amb la història i vam viure moments molt emotius".

Un cop tancat el projecte, l'artista va acabar proposant una altra acció que consistia a plantar il·lustracions i paraules en sembrats. Són les anomenades PlantAccions, "una metàfora de posicionament, d’ancoratge, d’un locus des d’on esdevenir: plantar-se, decidir un lloc on arrelar, des d’on operar, i resistir si cal", argumenta l'autora d'aquest segon projecte, que ha format part de programacions de diverses jornades, com el Festival Natures a l'Alzina de l'Aguda (2022) i el Dia Internacional dels Museus a l'Espluga de Francolí (2023).

Rèpliques posteriors

Amb aquestes accions artístiques, del concepte cugula se n'han anat fent rèpliques. A Solsona va sorgir una assemblea LGTBI+ amb el mateix nom de la mala herba: “Pretenem visibilitzar-nos i reivindicar el nostre espai en l’entorn rural”, argumenten les seves responsables. En aquest mateix context, el poeta mollerussenc Jaume Suau va publicar el llibre Ulls de cugula (premi de poesia Maria Mercè Marçal 2020) que, a més de dedicar-lo a la seva filla Lupa, volia reivindicar el paper de les dones en la societat rural i, en general, “homenatjar totes aquelles persones que no ho han tingut fàcil a la vida”.

I fa tot just un any van néixer els primers pantalons amb el segell La Cugula. Ho van fer de la mà de la mollerussenca Anna Cabal Verdés, mestra d’anglès, vinculada al món de les arts escèniques, sobretot del circ, i durant els últims anys molt activa en la pràctica de contact improvisació, una modalitat de dansa en parella que juga amb l’experiment i la imaginació. Va ser aquesta afició la que la va portar a topar amb Núria Costa. Una trobada que va servir-li per conèixer més detalls sobre la cugula i mirar de donar un encaix a les seves dèries.

Finalment, Cabal va demanar un favor a la seva mare, Dolors Verdés, una modista de setanta anys ja jubilada. “Li vaig proposar que em fes una peça còmoda, funcional i bonica a la vegada”, recorda Cabal. La Dolors li va cosir un primer model, i ella el va portar en totes les trobades i festivals de dansa als quals participava, i moltes de les companyes amb qui es va trobar van mostrar-s'hi interessades. Una de les més encuriosides va ser Rocío Rodríguez Murillo, que a més d’assídua practicant de dansa és també una dissenyadora gràfica establerta a Olost (a la comarca del Lluçanès). El seu interès mutu per promoure una roba còmoda i digna van confluir per acabar generant una marca que ja està fent petits passos dins el mercat de la roba. “El fet de ballar amb aquests pantalons es converteix en un gest salvatge, com la cugula, que creix lliurement i sense restriccions”, diuen les dues emprenedores.

La mare d’Anna Cabal va continuar dissenyant (i perfeccionant) els patrons i un petit taller local va participar en la confecció de les primeres peces. A més, van configurar plegades una imatge gràfica que les definís: la silueta d’una cugula, inspirada en els dibuixos de Núria Costa.

L’estiu de l’any passat van arrencar oficialment amb la promoció de la marca de pantalons La Cugula. Des d’Astúries fins a la Vall de Boí, passant per Valdellou (Osca) i Bilbao, qualsevol cita ha estat una bona excusa per muntar una senzilla parada de venda. “És un projecte petit, sostenible, fet a casa nostra amb molt de carinyo”, explica Rocío Rodríguez.

Les primeres unitats que van confeccionar fa un any estaven fetes de polièster, un material sintètic amb un tallat molt pensat per al públic femení. Finalment, han anat perfeccionant-les afegint-hi diferents tipus de teles, incorporant-hi el cotó i la viscosa, una fibra que s’obté a partir de la polpa de fusta, que li dona l’elasticitat que busquen les promotores i, alhora, compleix uns criteris de sostenibilitat.

La producció és molt limitada i es confeccionen només segons la demanda que hi ha. Per això no està sempre disponible tot el ventall de colors (verd pistatxo, verd oliva, negre, cru, lila, vermell, taronja…). “Alguna vegada ens hem plantejat oferir pantalons personalitzats, al gust de cadascú, però això doblaria el seu preu”, admet Rodríguez. Actualment uns pantalons costen 40 euros i en fan tirades d’una vintena uns sis cops a l’any, més o menys quan veuen que es queden sense estoc. “Volem créixer molt a poc a poc”, diu Cabal, que preveu pròximament la creació d’una pàgina web de venda online si el projecte s'acaba consolidant.

“Com una segona pell”

La terapeuta psicocorporal Lara Terradas, també practicant de dansa, a part d’agradar-li la comoditat dels pantalons, assegura que “són molt flexibles, s’adapten al moviment i s’agafen perfectament a la cintura”. “M'agrada molt la caiguda que tenen, perquè estan fets amb una roba que, igual que el contact improvisació, balla amb la gravetat”, afegeix Terradas.

Una altra professional, Maria Comas, professora de teles aèries (una coneguda disciplina de circ), assegura que va triar aquests pantalons per la seva versatilitat tècnica “i perquè la seva cintura alta genera una segona pell que protegeix l’abdomen”.

La ballarina argentina Julieta Ferraro, que amb els seus espectacles experimenta entre dansa contemporània, literatura, música, circ, teatre físic i arts marcials, assegura que portant aquests pantalons “la sensació és com anar despullada però, alhora, amb una bona protecció”.

Els pantalons La Cugula estaven inicialment pensats per al públic femení, per donar una resposta ètica i estètica a les necessitats de les ballarines. Però també tenen una bona acollida entre els homes. Ho corrobora Jordi Ramon, ballarí, músic i educador, que descriu La Cugula com “una peça bonica, molt cuidada i feta amb cura i sensibilitat, que dona comoditat i, alhora, sensibilitat al tacte de la pell”.

La petita comunitat de la dansa i, especialment, la del contact improvisació, parla cada cop més sobre aquesta nova aportació, que va més enllà de la moda. “Hi ha poesia en aquesta peça –afegeix Ramon–, perquè vol recuperar memòria, perquè al final venim d'algun lloc, venim de persones que van crear aquesta dansa, que la van mostrar des de la generositat".

Unió de cugules

La cugula té encara més recorregut. L'última rèplica va ser la de l’escriptora Ivet Eroles Palacios (Santa Maria de Meià, 1988) amb la publicació al mes de març d'un recull de poemes i relats que, sota el títol Cugula, vol “enredar-se amb males herbes per trobar-hi refugi”, argumenta. A Cugula, els feminismes, la natura, "el món rural i la lluita social posen en evidència que, sense les dones i les persones que habiten els marges, el món on vivim no seria el que és". En aquest llibre hi ha també il·lustracions de Cesca Gelabert Calvo, Vanesa Freixa Riba i Maria Anaïs Miranda Solé, entre moltes altres. "Totes elles, males herbes", manifesta Eroles Palacios.

Va ser precisament Eroles Palacios qui fa uns mesos va contactar amb Núria Costa i les promotores dels pantalons La Cugula per encetar una sinergia que es troba ara en un moment molt incipient. Es tracta del projecte multidisciplinari Espigues de Cugula, en què la literatura, les arts plàstiques i les arts escèniques, gestos compartits per la cugula, es trobaran en un mateix recorregut. Teles i monotips, cants i poemes, danses i acrobàcies seran els ingredients d'una iniciativa que començarà a rodar l'any 2026.

Les cugules s'han trobat i semblen no tenir aturador. "Com a filles, mares, germanes... tenim una història de dona que ens defineix, amb què construïm la nostra identitat –diu Núria Costa Balasch–. La cugula ens ha connectat entre generacions i ens ha donat l’oportunitat d’entendre’ns en plural, teixint una narrativa comuna".