Deia Álvaro de Laiglesia que la modèstia és la virtut d’aquells que no en tenen cap altra. No hi puc estar més d’acord. De fet, la modèstia i el talent combinen pitjor que els caragols a la llauna i la xocolata desfeta. Mirar per damunt de l’espatlla no esdevindrà mai un acte de supèrbia. ¿Heu provat de mirar algú o alguna cosa per sota de l’espatlla? Us asseguro que no es veu absolutament res. Llavors, si no hi volem veure, per a què serveixen els ulls? Es tracta de tenir-los ben oberts, de gaudir de la millor visibilitat possible, de mantenir-los oberts tot el temps que sigui possible, perquè després d’obrir-los només resta tancar-los, i qui sap si els podrem tornar a obrir... Per tant, els catalans no som superbs, sinó observadors. I el que veiem no ens agrada.
Deia Isabel Allende que la vida és un soroll entre dos grans silencis. És ben cert. Atès que en aquesta equació el soroll és minoria, intentem fer-ne molt, no? Tanta gent acusa els catalans de fer massa soroll, de no callar-nos el que no fa falta escoltar... Però sense això, quina funció realitzarien les orelles? Hi són per escoltar, i sense soroll no hi ha res a escoltar. Per què el soroll està tan mal vist, doncs? No té cap mena de sentit, perquè en aquest cas no es tracta de veure-hi, sinó de sentir-hi. Sense soroll, la vida es converteix tan sols en un silenci entre dos silencis, és a dir, en un gran silenci. I encara que a alguns espanyols els generi temor allò que volem dir-los, de debò que no els fa més por el silenci? Quan en una pel·lícula de terror el soroll deixa pas al silenci, això només pot significar que alguna cosa no gaire positiva ocorrerà en qualsevol moment. De la mateixa manera que, com concloíem en el primer paràgraf, ningú no vol romandre a les fosques, tampoc ningú no voldria viure en un silenci absolut.
Deia John Lennon que ell era més important que Jesucrist. Una provocació en tota regla, una regla seguida per tots els bocamolls. Lennon era un bocamoll. I un provocador. Perquè tenia boca. I la boca, que també es pot usar per menjar, besar, fer ganyotes o practicar sexe oral, serveix, sobretot, per parlar. Fent soroll serem escoltats, i també vistos. No callem. Ni deixem que ens facin callar. Provoquem, fins i tot! És el més important que tenim. I el més valuós que ens poden prendre. Gràcies a això, existim. I gràcies a això, continuarem existint.
