Jo ja no soc d’eixe món. Ho comprovo cada vegada que accedeixo a alguna xarxa social i em trobo el veí del cinquè raspallant-se les dents o la venedora del quiosc de la cantonada amb orelles de conill i una irritable veu nasal a una freqüència sonora esgarrifosa. No poso en dubte que siguin activitats fructuoses i d’allò més amenes per a qui les practica, fins i tot higièniques en el cas d’una adient neteja bucal, però d’aquí que esdevinguin susceptibles de compartir amb la resta de mortals hi va un bon tros. He vist més cames estirades damunt de la sorra amb els seus respectius peus mirant al mar en un sol estiu que en tota la meva vida, i crec que també parlo per tots els podòlegs del món.
“Ningú no t’obliga a mirar-ho”, em direu, a més, amb molt bon criteri. D’una banda, per no veure cap d’aquestes ximpleses hauria de desconnectar-me completament del món virtual, i això no m’ho puc permetre laboralment. De l’altra, jo pertanyo a una generació en què el voyeurisme estava mal vist (quina paradoxa!), i com que tot allò prohibit esdevenia temptador, doncs ara que hom es mostra sense cap rubor resulta complicat deixar de mirar, ho reconec. Tanmateix, n’hi ha que criticaven programes com Sálvame per donar veu a personatges anònims que rebentaven la seva intimitat en directe a canvi de diners i que ara fan el mateix però a través de les xarxes socials i sense cobrar. ¿I què me’n dieu dels pseudointel·lectuals que renegaven de safarejos públics com Gran Hermano i que ara es graven fins i tot quan es treuen borrissol del melic?
Tinc la sort de conèixer una de les persones més intel·ligents d’eixe món, que dies enrere em regalava la seva opinió sobre les xarxes socials i, de retruc, sobre l’autoesmicolat dret a la privacitat: “Gerard, el millor és i serà sempre el que no publiquem”. Quanta raó! Mireu de recordar alguns dels millors moments de la vostra vida... Una febrada que us envaeix de dalt a baix, tremolors, l’l’estómac capgirat o el cervell trastocat durant un instant que no tornarà, que no es repetirà perquè tingueu temps de fotografiar-lo, que s’ha esfumat de la mateixa manera que s’havia presentat: per sorpresa. “Els millors moments són els que guardes per a tu i per als teus, són íntims i personals, no per compartir amb desconeguts”, concloïa ella. Definitivament, jo no soc d’eixe món, sinó d’un altre ben diferent on no hi trobareu mai fotos de cames al sol. Ni de peus boteruts...
