El 31 de març de 2007 tancava les portes la botiga de discos per antonomàsia de la ciutat de Lleida. Satchmo, que prenia el sobrenom de Louis Armstrong, abaixava la persiana vint anys després d’aixecar-la per primera vegada enmig d'un panorama desolador: internet, que havia nascut, entre d’altres, per democratitzar la cultura, s’erigia en la principal arma del crim.
Treballant de becari a la biblioteca de la UdL amb tan sols 18 anys, maldava per arreplegar prou diners, entre euros i pessetes, que sumessin l’import total de l’àlbum Be Here Now d’Oasis. Amb internet a les beceroles i Spotify encara lluny d’engendrar-se en el si de les ments privilegiades de Daniel Ek i Martin Lorentzon, l’única via possible per escoltar un disc de cap a cap era adquirir-lo mitjançant un intercanvi monetari fruit de setmanes col·locant llibres en aquelles prestatgeries.
Finalment, reunit el pressupost, la visita a Satchmo es convertia en un somni humit a base d’amalgames sonores que navegaven entre el glam-rock i la psicodèlia. De tant en tant, el Joan de Satchmo et convidava a escoltar un LP, de la seva elecció o de la teva, tant era. O bé vivies folgadament o no hi havia cap altra manera d’escoltar a bastament la música que t’agradava que la que t’oferia el Joan. La visita s’allargava fins que la compra del disc es feia inevitable, atès que les trobades amb el Joan s’espaiaven tant com el cobrament de la següent nòmina, per la qual cosa calia treure el màxim rendiment de la jornada.
Arribar a casa, desprecintar l’últim elapé d’Oasis, posar-lo al tocadiscos i deixar-se emportar per cadascuna de les pistes formava part d’una litúrgia difícilment explicable per a tots els nadius digitals que han tingut en internet una via d’entrada tan simple com simplista a la cultura i, de retruc, a la música. Els discos conceptuals han deixat pas a les cançons comercials que els artistes publiquen una a una per tal que els seus potencials oïdors les consumeixin com un fast food hipercalòric per als sentits. L’accés a la música ja no requereix cap esforç; la seva democratització s’ha confós amb la seva banalització, mentre que la gratuïtat li ha comportat una irremeiable pèrdua de valor. Perquè la trompeta d’Armstrong tal vegada sona millor a Spotify. Però la trompeta de Satchmo mai tornarà a sonar igual.
