Publicitat
Publicitat

CRISI UNA NOVA POTÈNCIA

Els 300 milions que han d'estirar el carro

El primer ministre xinès, Wen Jiabao, és un amant dels clàssics de la filosofia occidental. A la tauleta de nit diu que hi té un exemplar de les Meditacions de Marc Aureli i alguna obra d'Aristòtil. Sovint, quan Wen parla del creixement de la Xina, delata aquesta influència. Si Aristòtil va dir que sense un mínim de riquesa no és possible la democràcia, Wen insisteix que només a mesura que la classe mitjana es consolidi, la Xina s'acostarà a l'estat de dret.

Actualment hi ha uns 300 milions de xinesos (el 23% de la població) amb prou ingressos per consumir per sobre de les necessitats bàsiques; d'aquí 20 anys, segons un estudi elaborat per l'ONU i Goldman Sachs, en seran 1.400 milions (gairebé la totalitat dels habitants), més de tres vegades la població de la Unió Europea.

Christine Lagarde, directora general de l'FMI, va dir el novembre passat que la recuperació d'Occident passava perquè aquests 300 milions consumissin més. La UE també suplica perquè els inversors xinesos, públics o privats, inverteixin a Europa: en deute, en indústria; en el que sigui, però que inverteixin.

El PIB de la Xina seguirà creixent per damunt del 9% almenys fins al 2015, segons les previsions de l'FMI. Les oportunitats d'enriquiment continuaran i amb elles el transvasament de població de les zones rurals a les urbanes. Des del 2011, per primer cop, la població urbana xinesa és superior a la rural.

Partit Comunista i democràcia

La història demostra que és a les ciutats on sorgeixen les revolucions. El Partit Comunista Xinès no té altre remei que anar cedint poder davant les exigències de la classe mitjana urbana. Wen va dir el 2008 que la democratització duraria 100 anys des de la fundació de la República Popular de la Xina. És a dir: el 2048 la Xina ja podria ser una democràcia.

Per què no ho és ara? La resposta és al bestseller Tigre blanc , de l'escriptor indi Aravind Adiga. Tigre blanc s'escriu com una carta destinada a Wen Jiabao en què un emprenedor indi detalla al primer ministre xinès les desigualtats que pateixen els indis, superiors a les de la Xina, malgrat ser una democràcia. La corrupció i la injustícia és inevitable si hi predomina la pobresa, segons Adiga. També hi ha un factor d'inestabilitat que uneix els dos gegants: la multiculturalitat del seu territori i la voluntat dels seus governs d'aplacar-ho amb fortes dosis de nacionalisme, sobretot a la Xina.

Luigi Tomba, professor de ciències polítiques de la Universitat Nacional d'Austràlia, va publicar l'estiu passar un article en què destacava la "impossibilitat de definir una classe mitjana xinesa". Segons Tomba, aquesta és "una formació difosa, sense homogeneïtat horitzontal". La Xina, més que un país o una nació, és una cultura.

La classe mitjana xinesa és decisiva per al futur del conjunt del planeta, sobretot pel que fa al medi ambient -la Xina és la fàbrica del món- i a l'Àfrica. La Xina està sent cabdal en un creixement econòmic mai vist a l'Àfrica. Segons un estudi de l'OCDE del 2011 dirigit per Calestous Juma, professor de la Universitat de Harvard, entre el 2001 i el 2010 el comerç entre la Xina i l'Àfrica s'ha multiplicat per 10. Aquest és el principal motor de canvi per al continent negre, però també és un risc perquè, segons Juma, "depèn en excés de la demanda de matèria primera de les fàbriques xineses".

La crisi no fa més que evidenciar que el món roda a l'Àsia. Lagarde ha admès que la Xina seguirà augmentant la seva quota de poder al Fons Monetari Internacional perquè ells i nosaltres hem d'acceptar "el paper central de la Xina en el present i en el futur global".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT