Publicitat
Publicitat

La revolta oblidada del Bahrain o el país petit ofegat pels veïns

Fa un any, el 14 de febrer, tres dies després que Mubàrak caigués a Egipte, els bahrainians també sortien al carrer. La Primavera Àrab va omplir d'esperança la rotonda de Lulú (també coneguda com la plaça de la Perla) de Manamah. El jove activista pels drets humans Mohamed al-Maskati hi va anar i s'hi va quedar quan va començar l'acampada: va plantar-hi una tenda i es va dedicar a formar els manifestants en tècniques de resistència pacífica, mètodes en què ell mateix s'havia entrenat en tallers internacionals i que ja ensenyava des de feia anys a les barriades i pobles xiïtes per intentar reduir la violència en les manifestacions.

Ali Abdulemam, un dels pioners de l'activisme digital àrab, fundador el 1998 del fòrum Bahrain Online, no va poder anar a la Perla fins al 23 de febrer, quan va ser alliberat després de prop de mig any de ser detingut. Va sortir de la presó, se'n va anar directe a la Perla, va agafar el micròfon i va instar els manifestants a unir-se: "¿Voleu que la família reial se'n vagi del país o no? Si resolem les diferències aconseguirem el que vulguem". Aleshores la Perla ja havia deixat de ser una il·lusió i la repressió sagnant de la lluita per la democràcia havia transformat las demandes inicials de reformes polítiques en un clam contra el regnat dels Khalifa.

A llarg d'aquests dotze mesos han passat moltes coses en el món araboparlant, però Bahrain no s'ha mogut. És víctima dels seus veïns, de la geoestratègia i d'interessos massa complexos per a un país tan diminut. Ni tan sols Al-Jazira, la gran aliada d'altres revoltes, li fa costat.

Atrapat entre els veïns

Atrapat al golf Pèrsic entre l'Iran i l'Aràbia Saudita, aquest arxipèlag de 33 illes no pot controlar el seu destí. I molt menys la població xiïta, l'única majoria després de la caiguda del règim de Saddam Hussein a l'Iraq, i que continua sent dominada per una minoria sunnita.

Ali i Mohamed també són xiïtes, però mentre que el primer és fill d'una família desafavorida, el segon ho és d'una de benestant i s'ha salvat dels rigors de la discriminació. Com Ali, Mohamed es va introduir en la lluita per les llibertats des de molt jove, després de conèixer el veterà defensor dels drets humans Abdulhadi al-Khawaja, que es va convertir en el seu sogre quan, uns anys més tard, Mohamed es va casar amb una de les seves filles. També les cunyades, Mariam i Zeinab al-Khawaja, són conegudes activistes. Abdulhadi va ser detingut a l'abril i al juny va ser condemnat a cadena perpètua. Ara fa vaga de fam.

En el mateix procés en què es va jutjar Andulhadi al-Khawaja, també es va condemnar Ali Abdulemam a quinze anys de presó. Però en absència. Ali havia desaparegut i s'havia amagat en algun lloc segur menys d'un mes després de ser alliberat. Una de les últimes coses que va fer va ser demanar ajut internacional per a Bahrain a través de la seva pàgina a Facebook.

Viure al dia

Mohamed demana el mateix: "Ajudeu-nos, també som éssers humans". Mohamed viu al dia, dormint molt poc, amb el mòbil sempre connectat per rebre males notícies i sense fer plans. Assegura que ningú sap què passarà l'endemà. Tampoc dimarts que ve, aniversari de la revolta, dia en què estan convocades marxes multitudinàries des de tot arreu fins a la Perla. "La violència comporta més violència", alerta.

Ni Ali ni la família Al-Khawaja reclamen cap protagonisme. Mohamed s'encarrega diàriament de fer sortir de l'anonimat i rescatar de les estadístiques els centenars de víctimes desconegudes, piulant des de la seva Blackberry i penjant a la xarxa imatges molt crues de persones arrestades, persones ferides, persones mortes i cases arrasades. La repressió està ben documentada, però no ha canviat res. O potser sí: ha empitjorat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT