Publicitat
Publicitat

FESTIVAL TEMPORADA ALTA

Ricardo Bartís enlluerna amb la seva última creació, 'El box'

Boxa, nostàlgia i vida, o el teatre de la gent normal

EL BOX  ESPAI LA PINEDA (SANT GREGORI) 7 D'OCTUBRE

No puc evitar recordar una cançó de Mercedes Sosa ( Todo cambia ) o algun relat de Julio Cortázar (els més metafòrics) o de Roberto Arlt (qualsevol) mentre m'empasso aquesta petita joia del teatre contemporani que Ricardo Bartís ha presentat al Temporada Alta, El box , un retaule sobre el pas del temps i la nostàlgia, tan excel·lentment interpretat com presentat. Una obra que explica la vida de l'Amelia (Mirta Bogdasarian), una dona que està a punt de fer 50 anys i que, el dia de la festa d'aniversari, decideix recordar els seus temps de boxejadora professional. Al costat hi té un home, l'Aníbal (Pablo Caramelo), que pretén haver-la rescatat, caraeixut, intel·lectual de la prole, narrador de combats... Tots dos, decadents, tractats brutalment per la vida, sobreviuen gràcies a un passat gloriós que no sabrem mai si va ser ben bé així. En el que és una metàfora d'un país, l'Argentina, un país confús, potser derrotat, amb una mitologia local feta d'herois del passat recent, sobretot esportistes -com Oscar Bonavena, que va aguantar 14 assalts a Muhammad Ali el 1970, i Fangio, cinc vegades campió del món de Fórmula 1-, però que no han servit per donar coherència nacional.

ALa pesca , l'espectacle que Bartís ens va regalar fa tres anys, el director de la companyia Sportivo Teatral construïa una metàfora sobre el peronisme i, en definitiva, la influència de la política en la vida quotidiana dels seus súbdits. Ara, a El box , ens ofereix la segona part de la seva trilogia esportiva que completarà El fútbol . L'esport com a metàfora social, amb personatges que no són els que omplen els titulars dels informatius de tele, ràdios i diaris, sinó que són els que els miren, escolten i llegeixen i que se senten cridats a imitar els seus herois, esdevinguts sants postmoderns a qui venerar, encomanar-se'n.

Amelia, la Piñata , una dona que va començar a combatre fent-se passar per noi, viu en un cobert ple de trastos i records. Està a punt de fer 50 anys. Va ser la boxejadora "roja", la maça del poble, una pionera en la igualtat d'homes i dones. A ella, però, tot això no li importa. Només vol tornar-se a calçar els guants i recordar vells temps amb els seus amics. Quants acudiran a la seva festa? Doncs ben pocs. Només un familiar mig beneit i el seu nebot. I l'home que la va portar a la fama, el doctor Otamendi, que té més ganes de riure's d'ella que no pas de consolar-la. El moment en què relata com la va fer seva -un combat en què la Piñata sagnava per dalt i "per baix"- és brutal. Digne de la millor escriptura teatral clàssica.

Bartís porta els actors al límit. Els fa caminar pels camins de l'absurd amb un llenguatge metafòric que els permet agafar-se a una corda imaginària i no caure pel precipici de la incomprensió i la banalitat. Quantes vegades no hem vist una obra de Beckett, Ionesco o Pinter i hem exclamat: "I què?" A El box tot està en mans dels actors, que tant ens poden parlar d'un boxejador que no hem sentit en la nostra vida com d'un cinema on no pensem posar-hi un peu, o d'un president argentí que ni ens sona. Bartís vol que pensem mentre observem com els seus personatges ens claven a la cadira, aterrits davant de tanta perfecció dramàtica. Sense que ens importi si l'obra no val res o si estem davant d'una peça del nivell de Hedda Gabler . Un Ibsen de la gent normal.

Més continguts de