Denis Villeneuve porta a Canes la guerra bruta contra la droga

Enviat especial a CanesSuperat l’equador del Festival de Canes, la programació acostuma a buidar-se de títols nord-americans. L’últim espeternec de glamur ianqui va arribar ahir de la mà de Sicario, un thriller de Denis Villeneuve sobre les clavegueres de la guerra entre els Estats Units i un càrtel mexicà de la droga amb Emily Blunt, Benicio del Toro i Josh Brolin de protagonistes.

Amb el record del paper de Del Toro a Traffic i de Brolin a No es país per a vells, la proposta apuntava a una nova variació del narcothriller d’acció, i així ha sigut: exceptuant el protagonisme femení -que segons va explicar Villeneuve ahir els productors volien eliminar-, Sicario no aporta novetats significatives als esquemes narratius del gènere. La història arrenca de manera poderosa, amb l’assalt de l’FBI a un refugi de traficants ple de cadàvers, i segueix la immersió d’un dels agents (Blunt) en la guerra bruta antidroga del govern nord-americà, un conflicte sense quarter liderat per la CIA que passa per sobre de lleis i fronteres i que al conscienciat personatge de Blunt li va massa gran.

Però si la presència de Sicario a Canes té sentit no és per la trama, sinó per la tensa i potent posada en escena de Villeneuve. L’arribada a Ciudad Juárez d’una comitiva de totterrenys per traslladar un capo als Estats Units o la incursió nocturna d’un grup d’assalt fan pensar en el cinema d’estetes de l’acció com Michael Mann o Kathryn Bigelow, tot i que sense la mateixa distinció. Es manté el dubte sobre la personalitat de Villeneuve com a director, però també la bona sensació que ja va deixar amb Presoners i Enemy, en part gràcies a la majestuosa fotografia d’un Roger Deakins que probablement sumarà pel film la 12a nominació a l’Oscar -i tornarà a perdre, com sempre- i gràcies a la meritòria actuació de Del Toro, convincent en un personatge d’exnarco a la recerca de venjança que ja ha interpretat almenys un parell de cops.

La roda de premsa de Sicario va servir també per airejar la polèmica que ha esclatat al festival arran de la prohibició d’entrada a les projeccions de gala a diverses dones que no portaven sabates de taló alt (vegeu pàgina 45).

Nou fiasco del cinema francès

L’altre títol en competició oficial de la jornada, Marguerite & Julien, va confirmar la decepció general del cinema francès d’aquesta edició. Després de la fallida Main dans la main, Valeri Donzelli torna a ensopegar amb aquest drama d’època sobre l’amor incestuós de dos germans -lliurement basat en un cas real del segle XVII- que la directora narra com si fos un conte infantil per anar a dormir. Amb un capritxós estil carrincló, la barreja de tragèdia romàntica i fulletó demodé no acaba de funcionar mai i els anacronismes forçats de la història, més que sumar, resten. Donzelli, que va saltar a la fama com a directora el 2010 amb la magnífica Declaració de guerra -a partir de la seva lluita contra el càncer que patia el seu fill-, comença a perdre crèdit com a gran promesadel nou cinema francès.

Les seccions paral·leles de Canes acostumen a acollir algun títol de Sundance que va destacar de la massa indie. El d’aquesta edició -l’any passat va ser Whiplash, i en fa dos, Bèsties del sud salvatge -és Songs my brother taugh me, un drama sense estridències sobre un adolescent ofegat per una vida sense horitzons, en una reserva per a indígenes nord-americans, que sacsejar la coctelera de la fórmula Sundance: el retrat d’una minoria ètnica, una mica de realisme cru, un toc de lirisme estil Terrence Malick i el seu to solemne i transcendent. El resultat és digne i evita els cops d’efecte, però és una pel·lícula que ja hem vist abans.