“Esgarrifava veure com mataven la gent, com si fossin conills”

Barcelona“Molta gent es va posar de seguida la camisa blau marí i les fletxes i passaven per aquí dalt i mataven la gent. Els mataven com conills. Esgarrifava veure tants fillets sense pares. Van ser molt dolents -es refereix als franquistes-. No els puc perdonar”. Maria Montalà i Miró, que va viure la Guerra Civil com a infermera voluntària, i més tard va patir la repressió per haver col·laborat amb el bàndol vençut, és un dels 918 testimonis que es poden escoltar i veure al al Banc Audiovisual de Testimonis, que acaba de publicar online el Memorial Democràtic.

N’hi ha molts més. Les entrevistes abracen 49 anys d’història. Comencen el 1931 amb la proclamació de la República i acaben el 1980 amb la Transició. Hi ha testimonis de la lluita antifranquista, del moviment obrer, de l’exili republicà, del catalanisme, de la repressió franquista o de la vida quotidiana de les dones de Mont-roig del Camp, entre molts altres. Enric Melich recorda a l’entrevista la seva experiència com a exiliat a França, els camps de concentració i com va treballar per la resistència durant l’ocupació alemanya: “Recordo que, quan vam creuar la frontera, un policia francès li va oferir a la meva mare un pot de llet condensada. La meva mare li va donar les gràcies, però el policia l’agafava del braç i li deia que anés amb ell. La meva mare aleshores va entendre que volia una altra cosa, va començar a cridar, i amb altres dones quasi el pengen. Van haver de venir altres policies a ajudar-lo”. Melich també rememora com una nit va néixer un nen i al matí va morir de fred: “Recordo que tot era blanc, blanc de gebre”.

L’arxiu més gran d’Espanya

“És l’arxiu d’història oral més gran de l’estat espanyol i el segon d’Europa”, assegura l’historiador Gerard Corbella, que des del 2008 treballa en el projecte. El més important d’Europa és un arxiu online amb la història oral de gairebé 600 víctimes de treballs forçats del nazisme (www.ehri-project.eu/remembering-forced-labour) del Museu d’Història de Berlín i la Universitat Humboldt. “Amb l’arxiu es reflecteix la pluralitat de la memòria, hi ha més de deu mil fragments d’entrevistes que sumen 1.121 hores d’enregistraments. Hi ha entrevistes de poc més de 26 minuts i altres de nou hores perquè enllacen diferents períodes”, destaca Corbella.

Hi ha testimonis de totes les ideologies. Manuel Goni explica la seva vida laboral com a paleta i xofer d’autobusos. Durant la Segona República va militar a la UGT, a Estat Català i al Sometent. Es va exiliar a França i, quan va tornar a Espanya, el van tancar al camp de concentració de Santoña (Cantàbria) i va ser penat amb dos anys de servei militar. Quan va sortir es va adaptar al règim de Franco: “Amb l’arribada de la democràcia no vaig tenir cap tipus d’emoció. És a dir, per a mi com si hagués continuat el règim. Els primers tres anys tampoc es notava el canvi. La Guàrdia Civil continuava fotent llenya”.

L’objectiu del Banc Audiovisual és convertir-se en un arxiu de fonts orals de referència, tant per a investigadors interessats en el segle XX com per a estudiants o públic a qui simplement li interessa la història. El Banc Audiovisual vol continuar creixent i continuar incorporant noves entrevistes.