BarcelonaRecordar-ho absolutament tot, tal com Borges va imaginar en el seu conte Funes el Memorioso fa més de 70 anys, s’ha fet possible amb l’esclat vertiginós de les noves tecnologies de la informació. Tot és a l’abast i en qualsevol moment. Però, com li passa al personatge de Borges, la quantitat de records i de detalls és tan immensa que “el present és gairebé intolerable de tan ric i nítid”. I ja llavors l’escriptor argentí advertia que, amb tanta memòria, el seu personatge “no era gaire capaç de pensar” perquè pensar, deia, “és generalitzar i abstreure”.
Són molts els que avui adverteixen de les conseqüències cognitives i socials de l’excés d’informació, i un dels més actius és el filòsof coreà Byung-Chul Han. Demà al CCCB s’estrena el documental La societat del cansament. De Seül a Berlín, basat en el seu pensament i que anirà seguit d’un debat entre la filòsofa Fina Birulés, el professor d’història i cultura xinesa Manel Ollé, el periodista Albert Lladó i la realitzadora del film, Isabella Gresser. Un debat amb infinites implicacions i tan extens com el seu objecte.
La possibilitat d’accedir a qualsevol informació de manera immediata ha transformat les relacions humanes, però també la percepció de la temporalitat: “És com si visquéssim en un present permanent, que ha deglutit el passat i el futur. I no podem anar endavant, ni enrere”, assenyala Birulés, que adverteix que aquesta immediatesa no casa bé amb el pensament: “El temps de la cultura és un temps ajornat”. En la mateixa línia, Lladó apunta a una crisi de mediació: “Vivim en un present continu, no hi ha espai per a allò mediat i pensat”. Una tasca que es presumia pròpia del periodisme. Segons Lladó, però, aquesta disciplina es limita avui a “reproduir el soroll i a repetir els trending topics ”. La filòsofa Marina Garcés també posa en dubte que l’entorn digital sigui una porta al lliure coneixement: “Hi ha una saturació d’un mateix tipus d’informació que acota l’actualitat. Tenim l’opinió modelada al voltant de quatre tòpics”. Garcés també carrega contra els mitjans de comunicació, que mentre proclamen la llibertat d’expressió “canalitzen el que és pensable i el que no”. Lladó insisteix que “la transparència sense informació seleccionada no serveix de res, és abundància que no deixa respirar, pensar, ni triar”. I Birulés va més enllà: “La transparència no és un valor, ni té res a veure amb la veritat. Com més directament veiem una cosa, menys l’entenem”.
Els dubtes sobre la llibertat a la xarxa emergeixen sobretot arran de les revelacions que evidencien que l’abundància de dades és una poderosa eina de control i vigilància, a més d’una mercaderia d’un valor incalculable. “Internet és un espai de comunicació lliure, però també ens deixa a la intempèrie de l’observació global”, opina el professor Ollé. Una paradoxa que es fa especialment visible a la Xina i que Ollé coneix bé: “Els xinesos han diversificat les fonts informatives i tenen una sensació de gran alliberament”, assegura. Però al mateix temps el govern “ha trobat noves formes, més sofisticades, de guiar l’opinió pública, i ha tingut la capacitat de crear el miratge que a la Xina es pot dir de tot”.
Garcés comparteix la paradoxa: “El disseny de l’arquitectura d’internet és un continu camp de batalla entre l’autonomia i el control”. La filòsofa lamenta que la balança està caient del costat del control i, en un moment en què costa d’imaginar-se res fora d’aquesta nova dimensió digital, això suposa que “estem construint una llibertat terriblement dependent”.
Birulés creu que les “transformacions tecnològiques són indeslligables del canvi de model en l’ordre social, econòmic i polític”. En part, coincideix amb Byung-Chul Han, que alerta que el sistema neoliberal i l’entorn digital han teixit noves formes de dominació basades en l’autoexplotació. Però contràriament al que sembla que pregona Han, aquest estat d’asfíxia voluntària i d’aïllament de l’individu no és irreversible. Segons Birulés, “de les xarxes també n’emergeixen moviments en primera persona del plural, propostes per intentar refer la comunitat”.
Garcés també defensa que les “lluites concretes per reapropiar-se col·lectivament de la vida” no només són possibles, sinó que ja estan passant. En qualsevol cas, sense caure en el catastrofisme, tots quatre comparteixen una part del diagnòstic de filòsof coreà. I la necessitat de recuperar la pausa, el temps ajornat i el pensament. La necessitat, enmig de tant soroll, d’aturar-se per tornar a escoltar el silenci.
