Publicitat
Publicitat

Premis literaris

Premi d’Honor a l’energia i compromís d’Isabel-Clara Simó

L'autora valenciana ha publicat més d'una cinquantena de novel·les i llibres de narracions, entre les quals hi ha 'El gust amarg de la cervesa' i 'La salvatge'

“Els Països Catalans vivim una situació provinciana, agenollada i colonitzada: no és cap novetat, però això ja no s’aguanta més”, deia Isabel-Clara Simó poc després que Òmnium Cultural fes públic que l’autora alcoiana era guardonada amb el 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros. Simó va aprendre a no mossegar-se la llengua fa molts anys i, com recordava Carles Solà –un dels nou membres del jurat– ha portat a terme una “lluita continuada, en la qual mai no ha defallit, per la llibertat, per la situació de les dones i pels drets de la infantesa”. No és d’estranyar, per tant, que durant uns minuts la vessant política arraconés la literària: entre el 2010 i el 2012, Simó va tenir un paper destacat al partit Solidaritat Catalana per la Independència. “La Transició és la vilesa més gran que ens han fet –va dir–. Es veu que encara dura... A mi m’agradaria arribar a un estat de normalitat. L’independentisme no és una ideologia, és un estat que vols assolir. Jo tinc moltes ganes de deixar de ser independentista, pequè això voldrà dir que he vist la independència dels Països Catalans”.

"La literatura no és útil, és un instrument cultural de pensar i de sentir. Qui vulgui coses útils que vagi a la ferreteria", afirma

També va abordar el feminisme: “La nostra cultura ha estat bastant oberta pel que fa a les dones. A casa nostra no m’imagino un escriptor de talent sent un masclista. Fa un segle sí. Ara, no”. Així i tot, en 49 anys d’història del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, abans d’Isabel-Clara Simó només l’han guanyat Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló i Maria Antònia Oliver. Simó ha fet mèrits per guanyar-lo des que comencés a publicar a finals de la dècada dels 70, amb el volum de contes 'És quan miro que hi veig clar', que va guanyar el premi Víctor Català el 1978. Durant les últimes quatre dècades ha publicat una cinquantena de títols, entre novel·les, reculls de contes, teatre, poesia i llibres de memòries.

“Quan vaig arribar a València per estudiar a la universitat, Joan Fuster i companyia em van explicar que  la meva llengua tenia una història mil·lenària –va recordar–. Mica en mica vaig anar aprenent a escriure, i un bon dia em vaig dir: per què no fas un conte en català? Mentre l’escrivia em queien uns llagrimots enormes. Per primera vegada m’expressava en la llengua en què pensava”. Això passava a principis de la dècada dels 60. Simó, nascuda a Alcoi el 1943, es va llicenciar en Filosofia a la capital del País Valencià. Després de fer de professora a Bunyol es va instal·lar a Figueres, on va conèixer el seu marit, Xavier Dalfó (1933-2016), fundador de la revista Canigó el 1954.Ella dirigiria el setmanari entre el 1972 i el 1983, mentre estudiava Periodisme i continuava donant classes en un institut barceloní . “Hi va aportar una gran qualitat pedagògica –diu l’escriptora Maria Barbal, i afegeix–: És una dona amb un gran do per la paraula, també l’oral, i amb una excel·lent capacitat per dialogar i argumentar”.

Una escriptora que pica pedra
L’empenta i la tenacitat han acompanyat a Isabel-Clara Simó al llarg de tot el seu recorregut: l’any 1995, quan ja havia guanyat el premi Sant Jordi amb La salvatge (Columna, 1993) i el premi València amb La innocent (Columna, 1994) es doctorava en Filologia Romànica amb una tesi sobre el simbolisme templer. “M’han dit sovint que escric per a tietes i dones, i és mentida –comentava ahir–. Això m’ha fet sentir rebutjada, perquè jo escric per a tothom. I tanmateix no he plegat: a cada bufetada he anat rebent una mica d’impuls”.

"M’han dit sovint que escric per a tietes i dones, i és mentida", diu Simó

La trajectòria de Simó ha anat agafant embranzida amb els anys. I diversificant-se: tan aviat novel·lava la vida de Jacint Verdaguer a 'El mossèn' (Plaza & Janés, 1987) com s’adreçava al públic jove a 'Raquel' (Columna, 1992) o escrivia un llibre d’alt voltatge sexual, 'Hum... Rita! L’home que ensumava dones' (3i4, 2001). “De la seva obra m’interessa l’amplitud i la diversitat –explica l’escriptora Margarida Aritzeta–. Ha fet una cosa que era molt pròpia de la seva generació, que és abordar des d’una literatura gairebé elitista fins a gèneres populars. I tot ho ha fet amb dignitat”.

"És molt treballadora, pica pedra cada dia: quan es lleva al matí no sap fer altra cosa que escriure", diu Pilar Beltran, d’Edicions 62

“És molt treballadora, pica pedra cada dia: quan es lleva al matí no sap fer altra cosa que escriure –diu Pilar Beltran, d’Edicions 62, que ha publicat vuit llibres de l’autora–. Té una disciplina i una constància impressionants. A més, l’idil·li amb els lectors li ha permès viure més o menys bé de la seva literatura. Va començar sent una autora fresca i directa, amb un estil molt elaborat però senzill: les seves frases s’entenen, encara que tinguin molts nivells de lectura. Les seves últimes novel·les, entre els quals hi ha Amor meva (2010) i Jonàs (2016) són plenes de personatges gens comfortables, insatisfets i infeliços”.

Un estil i una ètica recurrents
El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi. Un any després, els contes de Dones (Columna, 1997) van ser adaptats al cinema, el debut de Judith Colell. “Quan la llegeixes, de seguida hi identifiques una sèrie de trets textuals, estilístics i, fins i tot, ètics, que són recurrents i definitoris –assegura Gonçal López-Pampló, editor de Bromera, on Simó ha publicat 14 llibres–. Penso tant en la creació de personatges forts, sovint dones, fins a l’adjectivació precisa i punyent, passant per un bon domini dels temps narratius i un interès inqüestionable pel detall, per allò que és diferent o que socialment no té la projecció que mereix”.

"Si deixés d’escriure em sentiria morta, encara que escriure és un patiment", admet Simó

Isabel-Clara Simó és degana de la Institució de les Lletres Catalanes des de finals del 2016. El poeta Francesc Parcerisas la considera un referent en quatre àmbits: “Com a autora literària, especialment en el camp de la narrativa, on ho ha fet gairebé tot; com a articulista i dinamitzadora periodística; com a defensora dels drets de la dona, inicialment junt amb les desaparegudes Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal; i com a representant de la unitat cultural catalana, en la qual sempre ha cregut i que sempre ha defensat”.

“Si deixés d’escriure em sentiria morta, encara que escriure és un patiment”, admetia ahir l’autora. Durant la malaltia que el seu marit no va poder superar va escriure una sèrie de “contes curts i humorístics”, única manera de conviure amb el dolor. També poemes. “És l’únic moment en què la literatura m’ha estat terapèutica –va dir–. La literatura no és útil, és un instrument cultural de pensar i de sentir. Qui vulgui coses útils que vagi a la ferreteria”.

Gairebé mig segle d'història

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes va ser instituït per Òmnium Cultural l'any 1969 i s'atorga "a una persona que, per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans". El Premi d'Honor ha distingit, entre altres, Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Salvador Espriu, Marià Manent, Joan Triadú, Joaquim Molas, Teresa Pàmies i Joan Solà. Els últims tres anys ha estat per a Maria Antònia Oliver Joan Veny i Raimon.

Quatre llibres clau en una trajectòria prolífica

'La salvatge’
Columna
Va debutar a Selecta (És quan miro que hi veig clar, 1979) i després de publicar a La Magrana (Júlia, 1983), Plaza & Janés (El mossèn, 1987) i Edicions 62 (Els ulls de Clídice, 1990), Simó va guanyar el Sant Jordi amb La salvatge (Columna), on recrea el mite de Pigmalió a través de la relació entre un sexagenari ric i divorciat i una noia de 14 anys.
'El gust amarg de la cervesa’
Columna
Quatre veïns d’un mateix carrer de Barcelona, que pivoten al voltant del Ramon –rellotger tetraplègic i voyeur–, permeten que Simó excavi en la quotidianitat i n’ofereixi un retrat polièdric. Publicada el 1999, El gust amarg de la cervesa forma part del cicle de Simó a Columna, que es va tancar el 2002 amb L’home que volava en el trapezi.
‘Amor meva’
Edicions 62
“La Isabel-Clara busca el que amaga la normalitat, sovint en les relacions humanes, on hi ha violència física, psicològica o moral”, diu Pilar Beltran, amb qui l’autora ha editat vuit llibres des d’Angelets (2004). Amor meva, premi Joanot Martorell, explica la nissaga dels Valleriola –tenen arrels jueves– a partir de quatre generacions de dones.
'Homes’
Bromera
Un dels llibres més populars de Simó d’aquests últims anys ha sigut el recull de contes Homes (Bromera, 2010), que ha esgotat sis edicions. Forma un díptic amb un altre títol d’èxit en la seva trajectòria, Dones (Columna, 1997). Bromera ha publicat 14 títols de l’autora, i ha estimulat el seu vessant juvenil, en el qual destaquen El meu germà Pol (2008) i Un tros de cel (2012).

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT