Publicitat
Publicitat

Liz Castro: "Quan vivia a Barcelona, sentia que allò no era Espanya"

Premiada Liz Castro (San Leandro, 1965) és una nord-americana enamorada de Catalunya. Tant és així que publica llibres sobre Catalunya als Estats Units amb la seva editorial, Catalonia Press. Òmnium li ha concedit el premi Joan B. Cendrós

Fa un viatge llampec a Barcelona per recollir el seu premi i ens coneixem breument la nit de Sant Llúcia. Uns dies després, via Skype, m'explica els orígens de la seva relació amb Catalunya. No se m'acut un format d'entrevista més adient per a l'autora d'un supervendes sobre programació en HTML, que ha venut més d'un milió d'exemplars.

El teu cognom, Castro, no sona gaire americà.

T'ho explico, però és una mica llarg. Els meus besavis eren d'Andalusia i el 1907 van emigrar a Hawaii per treballar a les plantacions de sucre. Les dues famílies es van conèixer al vaixell, van treballar als mateixos llocs i després van anar a Califòrnia.

Així que tens arrels de la Península.

Sí. I tota la meva vida havia volgut aprendre a parlar castellà, perquè volia conservar alguna cosa de la família del meu pare. I quan vaig anar a la universitat vaig estudiar castellà. I hi havia una classe de català.

En una universitat de Califòrnia?

Sí i amb un professor brasiler, que fa molta gràcia! I era molt catalanista: ens feia llegir l'Avui i cantar Baixant de la font del gat i fins i tot Els segadors . I parlava molt de política lingüística. A la universitat també estudiava sociolingüística, i m'interessava molt el bilingüisme, esbrinar per què quan hi ha dos idiomes un es parla més que l'altre.

I mai havies estat a Catalunya?

Havia anat a Espanya un parell de vegades, a Madrid, i havia passat una setmana a Barcelona, però no la vaig conèixer gaire. Vaig tenir contacte amb el català, però d'una manera superficial. Recordo que vaig anar a casa d'un amic i estaven veient Dallas en català!

Per què te'n vas enamorar tant, del català?

Vaig anar a la universitat catalana d'estiu a Prada, una mica per casualitat, i vaig quedar molt sobtada pel sentit d'identitat, de nació, que tenia la gent: sabien qui eren. Potser estava buscant això, i volia saber-ne més. Tenia vint-i-un anys. Recordo que la gent em tractava com si fos una estrella de cine: "Una americana que parla català, quina passada!", deien. Això, al 86, que no n'érem tants.

I vas venir a Barcelona.

Tenia uns 800 dòlars, vaig empaquetar les meves coses i vaig decidir anar a viure a Barcelona durant dos mesos. No volia ser turista a Barcelona, volia ser part de la ciutat i viure com una catalana. Vaig trobar un pis a Vallcarca, i vaig trobar feina molt de pressa en una empresa de software per a Mac, per casualitat. I tot d'una tenia prou diners per quedar-m'hi més de dos mesos.

Què et va sobtar més de la ciutat?

No entenia com la gent dormia, perquè sortíem cada nit. I, en general, els horaris: cantava a l'Orfeó Català i quedàvem a dos quarts de deu del vespre! Als Estats Units això és impossible, no hi ha ningú que surti a aquesta hora a començar un assaig! També em va sobtar molt com n'era de social la gent: es passaven hores i hores xerrant, dinant i sopant, fent sobretaules. Nosaltres no tenim un paraula per dir sobretaula .

Quant de temps vas ser aquí?

Vaig estar-hi sis anys. Els últims tres m'encarregava de buscar llibres de softwareinteressants, demanar-ne els drets, traduir-los al castellà i vendre'ls per Espanya. I després em van oferir una feina als Estats Units en una editorial i vaig tornar.

La relació amb Catalunya va continuar?

Bé, em vaig endur el meu marit, que és de Barcelona! [Riu]. Tenim tres fills i anem tornant cada any i fem un esforç bastant important perquè parlin català. Aquest any l'hem passat sencer a Catalunya perquè els fills poguessin anar a escola i aprendre bé el català.

I com comences a publicar llibres digitals sobre Catalunya per a un mercat que, a priori, sembla poc interessat en això?

Sí i no. Tota la gent que em coneix sap moltes més coses de Catalunya de les que segurament voldrien saber. Ara hi ha moltes eines per anar escampant la veritat! Facebook, Twitter… És que em sembla tan injust el que passa a Catalunya. Els meus compatriotes van a Barcelona i no en tenen ni idea de la realitat catalana! Una de les coses que jo sentia quan era allà és que allò no era Espanya, que Espanya era un altre país. Madrid sí que ho era.

Els llibres digitals i internet en què poden ajudar?

Donen les eines a qualsevol persona per escriure la seva història i explicar el que vulguin: desapareixen els que vigilen les portes, ja no has de convèncer ningú per publicar els teus pensaments, pots fer-ho tu mateix.

Què has publicat amb Catalonia Press?

Dos llibres: un de Matthew Tree, Barcelona, Catalonia , i un de Toni Strubell i Lluís Brunet, What Catalans want . Ara l'accés a tot això és molt més senzill i puc ajudar a fer que la gent conegui millor Catalunya. És una petita cosa que puc fer. I cal: fa uns dies es va publicar un article terrible sobre autonomies al New York Times. Qui ho escrivia no en tenia ni idea!

Més continguts de