Publicitat
Publicitat

La força universal dels olotins RCR guanya el Premi Pritzker

El jurat del guardó, considerat el Nobel de l'arquitectura, destaca la tasca individual de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta i el fet que treballin en equip. Formen el segon despatx de l'Estat que guanya el premi, després de Rafael Moneo

Biennal de Venècia d’arquitectura del 2012. Fa calor i el pavelló espanyol està ple a vessar d’arquitectes, convidats i periodistes. Enmig d’aquell brogit, una de les arquitectes representades a la mostra, Carme Pigem, s’ho mira tot amb distància. Sembla més preocupada de no perdre de vista la seva filla. Les biennals són l’escenari perfecte per als grans plafons i els desplegaments d’última tecnologia. Però Carme Pigem, que forma l’estudi RCR juntament amb Rafael Aranda i Ramon Vilalta, hi presenta un lavabo plegable que estalvia la meitat d’aigua. No és una boutade, sinó un reflex profund dels seus processos d’investigació, lluny del soroll mediàtic i de les modes. I aquesta recerca els ha portat molt lluny: ahir van ser guardonats amb el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, pel seu “compromís inflexible amb el lloc i les seves narratives” i per la creació d’“espais que estan en relació amb els seus contextos”. “Harmonitzant la materialitat i la transparència -diu també l’acta del Pritzker-, Aranda, Pigem i Vilalta busquen les connexions entre l’exterior i l’interior, i d’això en resulta una arquitectura experiencial i emocional”. El guardó està dotat amb 100.000 dòlars i el rebran el 20 de maig a Tòquio.

Una bona mostra del diàleg amb el context es troba en la seva obra més recent, i que també és la de més grans dimensions: la mediateca Waalse Krook, al centre històric de Gant, un edifici que recorda un munt de lloses de pedra. Al mateix país han construït un dels seus treballs més lírics, el crematori de Hofheide, les peces d’acer corbat del qual dialoguen amb l’escorça dels arbres que hi ha a prop. Amb tot, potser cap d’aquestes dues obres supera la delicadesa amb què van tractar el paisatge preexistent quan van concebre la pista de l’estadi d’atletisme Tossols-Basil, a Olot, on estan establerts.

Envoltats de terra volcànica

Tres membres del jurat poden haver jugat un paper especial en l’elecció dels premiats: l’australià Glenn Murcutt i el britànic Richard Rogers són bons coneixedors de l’arquitectura catalana. A més, com Murcutt, els RCR han excel·lit en el terreny dels habitatges unifamiliars arrelats al paisatge. I un altre dels membres del jurat era Benedetta Tagliabue. “Tot el jurat va quedar molt fascinat per la capacitat que tenen de ser locals i, alhora, tan universals -afirmava Tagliabue a l’ARA-. Són molt radicals, fan una arquitectura d’una puresa increïble, però aquesta radicalitat té a veure realment amb l’etimologia de la paraula, amb el fet d’estar en contacte amb les arrels. Sorprenentment, la terra volcànica de la qual estan envoltats quan treballen fa que tinguin una comunicació universal”. Un bon exemple de com des de la perspectiva local es pot arribar arreu del món es troba en un dels projectes que els RCR tenen entre mans, la museïtzació del Mas Miró, un altre creador que des d’un lloc com Mont-roig del Camp es va projectar arreu. Per a la presidenta del premi, Martha Thorne, l’arquitectura dels RCR representa “una experiència per a tots els sentits: la llum, el cel, els arbres, les estrelles, les muntanyes del seu entorn... fins i tot l’olor”. Una altra de les qualitats que més va valorar el jurat és la seva versatilitat: “Amb la seva arquitectura són capaços de fer qualsevol mena de programa. No tan sols els que són més elitistes, com els restaurants i els hotels, sinó també espais públics, escoles i museus. Aquesta capacitat de fer espai públic és molt d’ells i molt dels arquitectes d’aquí”, subratlla Tagliabue.

Els RCR són el segon despatx de l’Estat que guanya el Pritzker, després de Rafael Moneo, que el va rebre l’any 1996. És la primera vegada que es guardonen tres arquitectes -Carme Pigem és la tercera dona- i el jurat també ha posat en relleu que més que un estudi convencional han premiat tres creadors que treballen col·laborativament des de fa gairebé 30 anys. El degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Lluís Comerón, coincideix que les obres dels RCR, entre les quals també hi ha el Museu Soulages, el restaurant Les Cols i el Teatre la Lira, van més enllà de la seva funció. “Han excel·lit en l’esforç de fer que l’arquitectura generi emocions, sentiments i transmeti una visió de l’entorn i una interpretació del món”. Comerón també troba aquest talent en un referent que els mateixos RCR creuen que hauria sigut mereixedor del guardó, el desaparegut Enric Miralles.


Entre les obres més destacades del trio d'arquitectes hi ha el pavelló del restaurant Les Cols, d'Olot (1990); l'espai públic del teatre La Lira, de Ripoll (2003-2011); la Bodega Bell-Lloc, de Palamós (2003-2007); la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, a Barcelona (2007); el museu Soulages, a Rodez (2008-2014); el centre d’art integrat al Castell de Negrapelissa (França), i el crematori de Hofheide (Bèlgica). Les primeres obres van ser el pavelló i els exteriors de Can Cardenal i el Pavelló del Bany - Espai Fluvial Prat de Gola. De fet, el jurat del Pritzker també destaca que "busquen connexions entre l'exterior i l'interior, cosa que dona com a resultat una arquitectura emocional i experiencial".
RCR: tres arquitectes autocrítics i lliures

Tan discrets com internacionals

El Pritzker dels RCR representa el triomf d’uns rara avis de l’arquitectura catalana: es van formar a l’Escola d’Arquitectura del Vallès i no a la de Barcelona i un viatge al Japó al començament de la seva trajectòria els va marcar profundament. “Són els arquitectes contemporanis catalans més coneguts amb diferència. Són selectius, però si és un repte, ho accepten. Si els posa a prova, els estimula. Experimenten contínuament, mai es repeteixen, s’arrisquen, són molt exigents. Tot i tenir premis i reconeixement, no s’acaben de creure l’èxit”, afirma l’arquitecte i regidor d’Habitatge de Barcelona, Josep Maria Montaner, que va ser el comissari de l’exposició RCR Arquitectes. Creativitat compartida al Palau Robert. “La seva feina és molt simbiòtica -conclou-. Cadascú té la seva personalitat però es complementen. I es reparteixen la feina. Els dibuixos són més del Rafael, el Ramon és més artista, la Carme és més mística i realista... però són del tot intercanviables”.

RCR havien guanyat ja molts premis d'arquitectura, des de la Medalla d'Or de l'Acadèmia de l'Arquitectura Francesa i la medalla de Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres de la República Francesa fins al Premi Nacional de Cultura de la Generalitat el 2005.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT