'Mariachis' vs. 'cowboys' i altres duels de FiraTàrrega

TàrregaCom si es tractés d’un acudit, un anglès, un alemany, un espanyol i un suec -a Tàrrega substituït pel català Quim Girón- conformen la companyia Svalbard, que és el nom d’un arxipèlag suec però també del vaixell on viuen els integrants d’aquesta troupe que es va conèixer a la Universitat del Circ d’Estocolm. Arriben a FiraTàrrega després de passar per Berlín i abans de marxar a Riga, però s’han deixat una capa de pell a l’escenari. Qui els escollís entre les 84 funcions programades per dissabte va fer una de les dianes del dia.

All genius all idiot és un muntatge brut i fosc, que no busca la bellesa sinó certa agressivitat animal. Se situa en un entorn postapocalíptic en el qual emergeixen de les deixalles quatre personatges estrambòtics i bestials que desafien les lleis humanes i físiques. L’espectacle se serveix de la música en directe i de tècniques de circ com l’acrobàcia, la perxa xinesa i la corda, i va in crescendo des d’un caos inconnex cap a un espai més festiu i còmplice que explora el xoc entre l’instint animal i la raó, i fins i tot qüestiona les fronteres del gènere i la sexualitat.

L’altre hit del dia, sens dubte, el duet de Joan Català i Roser Tutusaus Menar. Un espectacle de carrer entre el moviment, el circ i el teatre, tan delicat com físic, ple de bellesa, tendresa, força i humor. El públic veu a un pam com la cara li degota de suor a Català mentre juga amb Tutusaus en un pas à deux extraordinari que acaba amb tots dos suspesos sobre una corda tibada pel públic. La plaça Major cridava, a primera hora del matí.

Al migdia, un centenar de programadors internacionals i trenta companyies catalanes es trobaven en un dinar de negocis. Quim Bigas se sentia “un marcià” intentant vendre el seu genial solo pop Molar. Ell no sotmet la seva feina a la lògica del mercat, però sí que li agrada teixir complicitats, i convida alguns professionals a veure la seva performance en què aconsegueix fer botar un carrer sencer. L’actor i mànager David Berga, en canvi, fins i tot va disfressat per atreure l’atenció dels compradors. FiraTàrrega és estratègica per a la seva companyia. “La crisi no ha sigut tan forta com em pensava i ara ja tornem a vendre a l’Europa continental”, diu.

A la nit i en un espai molt més xafogós que una església, els mexicans de Misa fronteriza celebraven una litúrgia a favor de la seva religió: la frontera. Ho definien com un duel de “ mariachis contra cowboys ” i el seu Déu, ni més ni menys que José Alfredo Jiménez, “el terapeuta de Mèxic”. Música, sarcasme, humor i dards contra “l’idiota de Donald Trump” embolcallaven una proposta -regada amb tequila- que pecava de cert didactisme però alhora tenia una aproximació complexa a la idea de frontera.

Des d’un escenari molt més multitudinari, en canvi, la companyia Obskené recollia la ràbia contra les fronteres i la resta de desastres d’aquest món -capitalisme, refugiats, crisi ecològica, posin el que vulguin- i els llançava en forma de crit irat al seu Manifesta. Un salt a un format gran que haurà de caminar molt més per passar de la crítica pamfletària a un espectacle escènic que veritablement acompanyi el missatge revolucionari que l’art ho pot canviar tot. Això sí, es constata que el confeti és tendència.