Publicitat
Publicitat

El grup de Jaume Pla tanca el Festival de Guitarra amb un concert festiu

Mazoni celebra un èxit merescut al Palau de la Música

Dissabte feia goig veure els responsables de Bankrobber saltant a les primeres files. Perquè, per si algú no ho sabia, el fenomen del nou pop català ni va sorgir abans-d'ahir ni ha sorgit del no-res. Aquests nois fa una dècada que treballen per una idea a la qual s'han mantingut fidels des del primer dia i el temps els ha acabat donant la raó. El pas de Mazoni pel Palau de la Música i l'honor de tancar el Festival de Guitarra són triomfs per al grup de Jaume Pla, però també per a un col·lectiu de gent que va creure ja fa un bon grapat d'anys en la música independent en català, malgrat rebre més d'una vegada el tracte de la indiferència.

La història de Jaume Pla és paral·lela a la de Bankrobber: Holland Park i les cançons anglòfiles i en anglès van derivar en Mazoni i una música més pròxima, unes cançons que (fent servir un símil recent) sí que ens representen. Es va fer evident quan va sonar Golden Cage , un tema de Mazoni encara en anglès que, tot i que conté tot el talent compositiu de Jaume Pla, topava amb una barrera que no és només idiomàtica. Cantar en la llengua de qui escolta també situa artista i audiència en un mateix pla: de res serveixen les piruetes estilístiques si no ens tractem de tu.

Un cop lliure de prejudicis, Jaume Pla ha pogut treure a través de Mazoni el munt de coses que tenia a dins. Si bé la forma continua sent eminentment anglosaxona (referents com els Beatles, Bob Dylan i el so madchester hi són omnipresents), la seva prosa clara i directa escup veritats com temples sense necessitat de poetitzar gaire. Pla també cultiva el relat curt dins la cançó, com passa a Ulisses i a El full en blanc -una història kafkiana, segons el seu autor-, i en un reguitzell d'històries alimentades per la vida qüotidiana, el desig de viure intensament i un cert coqueteig amb la fantasia de la mort.

Pla i els seus van afrontar el concert amb energia, tal com ho farien en qualsevol altre escenari, amb un públic convençut que també els ha seguit en sales de menys anomenada. Van sonar les cançons de l'últim disc, Fins que la mort ens separi (2011), però també treballs anteriors com Se'm moren les plantes , Apocalipsi now i Eufòria . A més, Jaume Pla va tenir temps d'interpretar, sol al piano, Perduts en la boira i El dubte ; va convidar a cantar Carles Sanjosé, de Sanjosex, i David Carabén, de Mishima, i va fer pujar una noia del públic a tocar el piano a Ei, que surt el sol!

La granja de la Paula , lectura lliure del Maggie's Farm de Bob Dylan, va fer aixecar tots els culs de les cadires i va suposar el moment més àlgid d'un concert que era una festa. Discogràfica, músics afins, amics i seguidors, tothom va viure una mica com a propi l'èxit de qui han vist créixer a poc a poc i amb qui de veritat s'identifiquen. Música veritable és potser el que volem dir quan diem "independent".

Més continguts de