Un Salvador Dalí antipàtic, contradictori i esmunyedís

VenèciaL’exposició del pavelló espanyol de la Biennal, titulat Los sujetos, té com a punt de partida els aspectes més problemàtics de la vida i l’obra de Salvador Dalí. Una frase d’una de les tres obres que la formen, el vídeo de Cabello/Carceller El estado de la cuestión. Un ensayo performativo, és especialment eloqüent si s’atribueix al pintor empordanès, fastiguejat del seu propi personatge i del circ mediàtic que va crear al seu voltant: “Mai he volgut encaixar, però s’ha de viure d’alguna cosa”.

En un dels dos quioscos que exposa Francesc Ruiz, un d’ells ple de còmics per a adults i l’altre amb les capçaleres italianes del dia en què Berlusconi va ser condemnat per prostitució de menors, es repeteix una altra paraula que plana sobre la vida sexual de l’artista: “Tabú”. Per acabar, la Britney Spears que apareix amb el cap afaitat i cridant a la instal·lació de Pepo Salazar podria ser una versió descarnada i àcida d’Amanda Lear, la gran amiga de l’artista empordanès. “Dalí és una figura antipàtica i complicada”, diu el comissari de la mostra, Martí Manen. “Ha estat amagada, però és un referent d’una manera de treballar i de negociar amb la realitat”, afegeix.

“Per a la construcció de la historiografia de l’art espanyol, Dalí no un referent. Comença amb Picasso i va fins a l’Equipo Crónica. A més, es va posar del costat de Franco i va destrossar el mercat quan va signar fulls de gravats en blanc”, recorda el comissari. Així i tot, Manen, que ha tingut l’objectiu de resituar Dalí en el segle XXI i no de rehabilitar la seva figura, diu que “sempre en surt indemne perquè no entra en una lluita cos a cos, és com una anguila”.

Pop polític i mèdia

Los sujetos constitueix una invocació excitant de la figura de Dalí i de la seva necessitat de “provocació constant”, des de la perspectiva del gènere i la política (Cabello/Carceller) i l’ús dels mitjans de comunicació i la cultura popular (Francesc Ruiz). L’excés i el soroll de l’obra de Pepo Salazar, que ha treballat a partir del text de Dalí Declaració de la independència de la nació, escauen a “la carrega psicològica, el dolor i el malestar” que el comissari va atribuir a Dalí, un estat d’ànim que es torna a trobar en l’actualitat. A més de les obres, es poden veure els No-Do protagonitzats per Dalí i entrevistes que va concedir als Estats Units. La sala central, pintada de fúcsia per evitar l’aspecte d’exposició de tesi que dóna el cub blanc, està presidida per un documental de Jack Bond. Hi apareix l’escriptora feminista Jane Arden: Dalí va interrompre una entrevista i la va engegar perquè es va atipar que el qüestionés sense parar. “Aquesta exposició va de sexualitat, d’emocions, de la idea que aquí pots passar alguna cosa en qualsevol moment”, diu Manen.

Juntament amb els vídeos d’arxiu, es poden veure tres entrevistes amb tres figures destacades del món dels museus i que han tingut contacte amb l’obra de Dalí. Vicente Todolí va programar l’exposició Dali & Film quan era director de la Tate Modern, Manuel Borja-Villel l’última retrospectiva de l’artista al Museu Reina Sofia i la directora del Centre d’Estudis Dalinians, Montse Aguer, aborda el procés de creació del Teatre-Museu de Figueres.

“Dalí ha passat per les institucions d’una manera estranya, però des de les institucions encara es poden fer interpretacions. Pots rellegir Dalí i treure capes d’informació”, explica Manen, que també apunta racons per explorar de la trajectòria de l’artista: la seva relació amb Duchamp, com va negociar a dues bandes amb Franco i el futur rei quan volia crear el Teatre-Museu, i què li va dir a Jeff Koons quan el va anar a visitar de jovenet. Per al comissari, la provocació entronca amb la de la generació dels Young British Artists. Precisament l’artista del pavelló britànic és un dels grans noms d’aquest grup, Sarah Lucas: exposa uns personatges allargassats com les fantasies toves de Dalí.