Teatre documental: El ‘drama’ de la realitat

Barcelona“Havíem d’informar que els diàlegs eren reals perquè la gent no s’ho creia”, recorda el director de Camargate, Jorge-Yamam Serrano. És la constatació del tòpic: la realitat supera la ficció. Serrano va escoltar la gravació que va fer Método 3 del famós dinar entre l’exlíder del PP català i l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola, i la va portar al Teatre Tantarantana només amb unes petites variacions en l’ordre i els noms. Això no va impedir que l’espectacle es transformés en una comèdia. “La realitat és esperpèntica per si sola”, assegura.

L’activitat política sempre ha sigut una font de notícies que no tenen res a envejar als drames més imaginatius. Les històries que habiten cada dia als mitjans de comunicació ara també pugen als escenaris. “Abans del 15-M teníem una desafecció absoluta per la política, però va arribar la crisi i vam començar a mirar cap als governants”, explica Serrano. I la mirada que ell va oferir a Camargate va resultar un èxit -està plantejant-ne la tercera temporada- i està convençut que va crear nous espectadors. “Va venir gent que mai va al teatre i que ni sabia que existia el Tantarantana”, afirma el director, que està preparant un nou projecte documental sobre Wikileaks. “La gent està oberta al fet que el teatre també sigui un espai on ens puguem qüestionar la nostra història contemporània”, afirma Lali Álvarez, que ha dirigit Ragazzo, sobre el jove mort a Gènova el 2001 a la cimera del G-8. “Hi ha un reclam i una necessitat de portar la política al teatre -afegeix-. No de fer només teatre de temàtica política, sinó de fer política amb el teatre perquè sigui un espai de reflexió col·lectiva sobre les nostres necessitats”.

En aquest sentit, el dramaturg Jordi Casanovas alerta del perill que el teatre documental sigui “massa pedagògic”. Ell no va escriure Ruz-Bárcenas per denunciar la corrupció -l’obra reprodueix l’interrogatori a l’extresorer del PP-, sinó per parlar de dues persones que lluiten sota pressió per saber la veritat i per salvar les seves vides. “Quan vaig agafar la transcripció de la declaració de Bárcenas no vaig pensar que allò podia ser una obra de teatre fins que vaig trobar un monòleg en què mostrava la seva feblesa i nosaltres podíem arribar a empatitzar-hi”, aclareix el dramaturg. Per a ell, el teatre ha de servir per trencar prejudicis, “ha de posar en dubte el propi autor i els actors respecte a la seva moral i el context”.

El que no posa en dubte és la bona acollida del gènere en els últims anys. Camargate i Ragazzo van exhaurir entrades, Ruz-Bárcenas, a més d’això, va donar lloc a una pel·lícula nominada als Goya. Després de l’estada d’ El rey al Teatre Lliure, l’expansió del teatre documental a la cartellera catalana seguirà en els pròxims mesos amb l’arribada de nous casos com el 4-F, les targetes black

Teatre sense intermediaris

Les arts escèniques permeten viure en directe i de prop els fets, les notícies. Segons el director Carles Fernández Giua, “no és el mateix observar una persona a través d’una pantalla que tenir-la al davant i veure com parla, com es mou, com mira”. Ell és un dels creadors de Nadia, un espectacle que el TNC acaba de recuperar i que narra la vida de l’afganesa Nadia Ghulam, que després de sobreviure a una bomba es va fer passar pel seu germà mort per poder treballar. “Volíem que no hi hagués intermediaris i que fos una experiència directa amb l’espectador, tal com ho va ser per a nosaltres quan la vam conèixer i vam anar a l’Afganistan”, explica Fernández.

La documentació és fonamental per evitar caure en informació publicada errònia o esbiaixada. Aquest motiu és el que ha impulsat les plataformes Xnet i 15Mparato a muntar una obra de teatre sobre les targetes black. “Nosaltres som al cas Bankia des del principi i hem comprovat que la història de dins és molt diferent de la que arriba a l’opinió pública”, afirma la directora i activista Simona Levi. Barcelona (contra la paret), el pròxim espectacle d’Álvarez -sobre la repressió policial en el cas 4-F, que ja ha retratat el documental Ciutat morta - també contindrà “una part d’informació més crua difícil de trobar a internet i als mitjans de comunicació”. En canvi, Casanovas no ha pretès parlar ni amb Jordi Pujol ni ningú del seu entorn per a l’obra que està escrivint sobre la vida de l’expresident de la Generalitat. Creu que el condicionaria. “Quan trobo informacions contradictòries, opto per la més interessant a nivell dramatúrgic”, diu.

La realitat copia la ficció

A vegades les escenes reals tenen interès dramatúrgic per si soles. Després de Ruz-Bárcenas, Casanovas va tornar a usar la transcripció d’una situació real per a un docuthriller, Port Arthur, que reprodueix un interrogatori policial. “La manera com es dosifica la informació sembla fruit de la mà d’un dramaturg. Tot està molt ben dosificat i van caient petites bombes d’informació constantment. Però el que és extraordinari és la manera com s’expressen els personatges”, explica Casanovas. I afegeix que, en molts casos, “si aquests diàlegs els hagués escrit algú intencionadament potser hauríem dit que l’autor s’ha equivocat, però com que ve de la realitat t’ho has de creure”. De fet, l’actor Pedro Casablanc va treballar el personatge de Bárcenas només amb la informació del text i, segons l’autor, es va convertir en una còpia gairebé perfecta. “Fins i tot familiars seus han dit que és idèntic”, afirma.

Però per molt fidel que vulgui ser als fets, el llenguatge teatral s’imposa. “Quan poses un text a l’escenari es regeix per les mateixes regles que la ficció”, diu Serrano. Per això hi ha autors que agafen els fets originals per treure’n una lectura pròpia. Segons l’autor i director d’ El rey, Alberto San Juan, “el teatre ha de ser apassionant; si no es tracta com un relat màgic i especial no serveix de res”. “El coneixement té un vessant emotiu molt potent -apunta el director de Nadia -; produeix una catarsi amb el públic”.

Lali Álvarez també entén que una de les eines del teatre és l’emoció, però, combinada amb la informació, té una funció més enllà de l’entreteniment: “És el punt de partida per a una reflexió col·lectiva i per a una posada en comú d’idees i possibles solucions”. Una visió compartida per Simona Levi: “Els artistes tenim una certa responsabilitat i hem de contribuir al canvi social”. Que el teatre pot tenir conseqüències ho demostra el fet que el director de Camargate rebés ofertes econòmiques d’alguns sectors que volien utilitzar el tema per “dinamitar el procés”, diu. “Evidentment els vaig rebutjar, però em vaig adonar de com de fàcil és i com de prop em trobo del que estic denunciant”.