Publicitat
Publicitat

Michael Shannon protagonitza la fosca història d'un mafiós a 'The iceman'

Venècia llepa la ferida d'Amèrica

I el segon dia el gènere negre es va apoderar de la Mostra. Revestit amb segell hollywoodià, el cinema de gàngsters va desembarcar ahir al Lido de Venècia de la mà de The iceman , d'Ariel Vromen, el biopic d'un dels personatges més foscos i pertorbadors de la història negra de la Màfia nord-americana. Autor de més de 100 assassinats entre el 1954 i el 1985, Richard Kuklinski va ser un dels noms de capçalera de les cinc famílies de la Màfia italoamericana de Nova York. Sis anys després de la seva mort a la presó, la història de Kuklinski, marcada per la seva doble vida com a home de família exemplar i assassí implacable, arriba a la gran pantalla transformada en un vehicle per al lluïment de Michael Shannon, un dels actors més emergents del Hollywood actual.

Gràcies a la seva presència magnètica i a una intensitat perenne, l'imponent Shannon s'ha forjat un espai propi al cinema nord-americà donant vida a personatges que voregen els límits del seny. Conegut pel seu ímpetu temerari -que el va portar a ferir-se durant el rodatge d'una discussió marital amb Winona Ryder, que a The iceman interpreta la dona de Kuklinski-, Shannon va comentar ahir que mai treballa "amb la intenció d'atemorir els companys de repartiment". El seu objectiu és "aprofundir en la complexitat del personatge".

Un actor de mètode

A The iceman Shannon injecta al personatge de Kuklinski una tensa contenció que ja és marca de la casa: cap altre jove actor americà (tret de Joaquin Phoenix o Ryan Gosling) ha recollit millor l'herència de mites com Marlon Brando i James Dean, turmentats portaveus del mètode Strasberg. Pel que fa a la seva aproximació al sàdic Kuklinski, Shannon va explicar que l'havia sorprès que fos un "home tan avorrit". "El que més li agradava era estar-se assegut al sofà de casa", va explicar.

Shannon brilla com un far enmig d'un mar de foscor, i és que el director Ariel Vromen planteja The iceman com un film noir rutinari, marcat per una posada en escena marcadament televisiva. Amb una estructura lineal puntejada per algun flash-back que il·lustra els traumes d'infància del protagonista, la pel·lícula presenta de manera monòtona l'ascens de Kuklinski dins l'esfera criminal i la seva posterior caiguda en l'ostracisme, quan el monstre acaba vampiritzant l'ésser humà.

Una nova 'porta del cel'

De la crònica negra de la Màfia a la història tràgica de Hollywood. Ahir la Mostra va reparar el que Alberto Barbera, director del festival, va descriure com "una de les injustícies més grans de la història del cinema": 32 anys després de la catastròfica estrena del muntatge mutilat de La porta del cel (1980), Michael Cimino -exponent del nou Hollywood dels anys 70- va veure recuperada la versió original del film, restaurada digitalment per la prestigiosa distribuïdora Criterion. Aprofitant la presència de Cimino, el festival va fer-li entrega del premi Persol, que distingeix el conjunt de la seva carrera.

Visiblement emocionat, el director d' El caçador (1978) va admetre que quan li van oferir participar a la restauració del seu film maleït la primera reacció va ser dir que no. "Recordo que l'onada de rebuig que va patir el film el 1980 em va provocar una síndrome d'estrès posttraumàtic. Ser considerat una persona infame no és maco, i no volia reviure aquell calvari", va dir. Finalment, la productora Joann Carelli va convèncer Cimino de col·laborar amb els tècnics de Criterion, que, segons el director, "han recuperat els colors originals de la pel·lícula".

Més continguts de