Verónica Echegui, la Bridget Jones de Malasaña

BarcelonaUna dona en la trentena, somiadora i enamoradissa, amb el cor dividit entre dos homes i una tendència innata a ficar la pota i fer el ridícul. Els sona? No, no és Bridget Jones, o almenys no exactament. “Ens vam inspirar una mica en ella, però més en la part lluitadora de no deixar-se enfonsar que en la part ploramiques del personatge”, explica Maria Ripoll, la directora de No le culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, adaptació al cinema del bestseller romàntic de Laura Norton que divendres arriba a les sales. “Però també ens vam basar força en youtubers d’avui dia, com Hello Mellow”, diu Ripoll.

La protagonista, la Sara, considera que dirigir una botiga especialitzada en plomes al barri madrileny de Malasaña, tenir un nòvio a París des de fa un any i una germana a punt de casar-se amb un cantant d’èxit és el súmmum de les desgràcies, sobretot quan descobreix que el seu futur cunyat és el noi de qui està enamorada platònicament des de l’institut. I en culpa el karma, esclar. “És un personatge que fa un munt de coses que no tenen sentit, en part perquè no sap el que vol”, apunta Verónica Echegui, que interpreta la Sara amb un nerviosisme gairebé febril. “Va arribar un moment en què vaig començar a tirar de begudes energètiques per aguantar, perquè l’energia del personatge em deixava esgotada -confessa l’actriu madrilenya-. Però és normal, no li paren de passar coses”.

“És un personatge honest i contradictori, molt ric i divertit -afegeix Ripoll-. I ens recorda com estem de capficats en les nostres pors”. Previst inicialment per a Clara Lago, Ripoll atribueix precisament al karma que el personatge fos interpretat finalment per Echegui, “la millor Sara del món”. Per encarnar l’amor de joventut, Ripoll va fitxar la parella d’Echegui en la vida real, l’actor Álex García. I en l’altre extrem del ring romàntic, un David Verdaguer que torna a fer el paper de nòvio a distància, però en clau més còmica que a 10.000 km. Ripoll, que ve de triomfar amb la comèdia de Dani Rovira Ahora o nunca, es resisteix a qualificar de comèdia romàntica la seva nova pel·lícula per “no espantar el públic masculí”.

Romanticisme i prínceps blaus

Ripoll imprimeix al film una estètica d’anunci de cervesa mediterrània i no s’esforça gaire a ser transgressora: en el fons, la cosa gira al voltant de trobar un príncep blau de tors musculat. “A mi m’encantaria que els valors que es transmeten a la societat fossin uns altres, però només sóc una actriu -lamenta Echegui-. I cal ser fidels al llibre, oi? Però així i tot, he intentat introduir un cert escepticisme en l’escena final”. Per a Ripoll, en canvi, el romanticisme és només un element: “És cert que lluita per un noi, però també per altres coses, com saber què vol. I les coses bones només li passen quan es comença a cuidar i a ser ella mateixa. Ja no som com abans, no ens creiem els contes de fades”.