Publicitat
Publicitat

L'actriu i directora francesa estrena 'El Skylab', una comèdia coral d'inspiració autobiogràfica

La gran família de Julie Delpy

Julie Delpy es capbussa en els records familiars d'infantesa a El Skylab. L'actriu i directora construeix un elogi a la joie de vivre i una celebració del fet d'estar junts. Ben avinguts o no, però en família.

És fàcil adonar-se a primer cop d'ull que El Skylab , el nou treball com a directora de la també actriu Julie Delpy, transcorre en algun moment dels anys 70. I no només pel tipus de cotxes, l'amplada dels baixos dels pantalons i la llargada de les patilles, sinó també perquè el film ens mostra una bulliciosa reunió familiar a la Bretanya francesa en què els nens juguen a treure paparres al gos, recollir crancs del riu o respirar èter mentre una legió de pares i avis mengen, beuen, es barallen i es reconcilien. "Ara tot és diferent", explicava a l'ARA una radiant Julie Delpy a l'últim Festival de Sant Sebastià, en què El Skylab es va endur el premi al millor guió. "Tenim internet, smartphones ... Els adolescents passen tot el temps amb Facebook i les famílies no troben mai el moment per reunir-se".

En el seu quart llargmetratge com a realitzadora -el cinquè, Dos dies a París , arribarà a la tardor-, Delpy conjura els estius de la seva infantesa i pinta un retrat familiar en què conviuen en inestable harmonia un matrimoni d'esquerres, l'exmilitar que enyora la guerra d'Algèria, l'àvia amb un passat colonial i l'immigrant espanyol. Delpy es reserva un personatge inspirat en la seva pròpia mare, que va morir uns mesos abans del rodatge. "Interpretar-la va ser bonic i alhora molt difícil -recorda-. Era una persona vital i divertida, però també un gra al cul, sempre provocava discussions i baralles, tot i que ho feia d'una manera graciosa". L'actriu no amaga que tenien una relació complicada. "Vaig marxar a Los Angeles per ser tan lluny d'ella com fos possible! Era una persona molt forta, d'orígens italians, i estava tan present a la meva vida que no podia respirar".

Contra 'Celebració'

Delpy trasllada a El Skylab una visió optimista, però no ingènua, de les relacions humanes. "Al contrari que pel·lícules com Celebració , volia mostrar el costat feliç d'una reunió familiar -diu-. Però no necessàriament idíl·lica: la família és una cosa increïble, però de vegades també un malson. I totes tenen problemes però, d'alguna manera, al final troben la manera de funcionar".

Més centrada en els personatges que en la història, l'ambició de Delpy no sembla tant construir un argument com capturar l'enrenou i la confusió inherent de la trobada, l'equilibri subjacent en aquest caos ordenat. "Tenir orígens francesos i italians, l'herència llatina, té una influència determinant en la pel·lícula". Però també el cinema italià dels 70 i la manera en què Scorsese retrata el món dels gàngsters. "La família té un cert vincle amb la màfia: la meva, per exemple, no és tan diferent de la d' Un dels nostres . Tot i que, mentre no es demostri el contrari, ningú matava a ningú".

El mosaic ideològic que formen els personatges d' El Skylab posa en relleu la importància que tenia la política en la vida quotidiana en un moment en què el Maig del 68 no era encara un record llunyà. "Als 70 hi havia més esperança en la política, especialment en l'esquerra -rememora Delpy-. S'esperava que la victòria dels socialistes acabés amb les diferències entre rics i pobres, imagina't. I van fer alguna cosa bona, com eliminar la pena de mort. Però la classe treballadora realment esperava que les coses fossin diferents, i no ho van ser. Ara ningú espera res: hem entès que la política és només un joc de poder".

El títol, per cert, fa referència al satèl·lit Skylab , una de les primeres estacions espacials. A finals dels 70 es va desviar de l'òrbita i va caure a la Terra perillosament. Es pensava que podia impactar en qualsevol lloc, fins i tot a França, però al final va estavellar-se a l'oceà. En resum, molt soroll per a no res. "Era divertit tenir un aparell orbitant sobre aquesta família, en què tot sembla meravellós però sempre hi ha l'ombra d'alguna cosa terrible que pot arribar a passar. Al final, quan l' Skylab cau a la Terra, es veu que no n'hi ha per tant. És com la nena que més o menys fa de protagonista: al final de la història es fa gran i té la primera regla, però no és cap drama, la vida segueix. En realitat, la nostra vida està construïda més a partir de petits moments que de grans tragèdies".

Més continguts de