Dos anys sense austeritat

MadridLes dades contradiuen el discurs oficial. El president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, ha construït al voltant d’ell mateix una imatge de garant de la disciplina fiscal, d’alumne avantatjat de l’austeritat com els que demana Brussel·les per solucionar el dèficit desbocat. De fet, l’amenaça de multa de les institucions europees és un dels principals arguments que fa servir per pressionar l’oposició perquè el tornin a fer president. La realitat, però, és que lluny d’haver contribuït a reduir el dèficit, la política de despesa, i sobretot la d’ingressos, de les administracions públiques espanyoles en els últims dos anys han sigut expansives. Això vol dir que les decisions polítiques han fet que el dèficit no baixi tant com hauria baixat si no s’hagués pres cap decisió.

Aquesta és la conclusió de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que en un informe conclou que del 2014 fins avui els esforços fiscals públics són negatius. ¿Com s’explica, doncs, que el dèficit hagi seguit caient en aquest temps? Per la dinàmica de l’economia i, en concret, fonamentalment per dos factors: la caiguda dels interessos i el creixement del PIB. La caiguda de la prima de risc i sobretot la política expansiva del Banc Central Europeu, que ha inundat els mercats de liquiditat i ha rebaixat el cost del finançament dels estats, sumada al dinamisme econòmic, han compensat la política fiscal expansiva, afirma l’organisme.

Aquesta fi de l’austeritat (que casualment ha coincidit amb un període multielectoral) s’explica més per la caiguda dels ingressos que no pas perquè s’hagi disparat la despesa. De fet, en aquests dos anys no hi ha hagut grans alegries pressupostàries -la despesa ha caigut en relació al PIB de manera continuada-, però sí diverses rebaixes d’impostos aprovades pel govern espanyol, en molts casos a les portes de les eleccions. En són exemples les dues rebaixes de l’IRPF i la de l’impost de societats. Això ha acabat d’un sol cop amb l’era dels esforços fiscals, tot i que l’executiu defensa que aquestes rebaixes han contribuït a incrementar el PIB, amb efectes positius sobre el dèficit.

En l’etapa anterior, des del 2010 fins al 2014, sí que es van fer esforços importants. De fet, segons els càlculs de l’Airef, entre el 2010 i el 2013, la política d’austeritat va aconseguir moderar el dèficit en 10 punts. Aleshores, la situació era la contrària, perquè el cicle econòmic i l’evolució dels interessos dificultaven la reducció del dèficit, en lloc d’afavorir-la.

I l’organisme que presideix José Luis Escrivá alerta que, a aquest pas, Espanya seguirà incomplint els seus compromisos d’estabilitat amb Europa. En concret, l’Airef calcula que, si no hi ha canvis de política fiscal, Espanya arribarà al 2019 amb un dèficit estructural del 2,5%. La majoria d’aquest dèficit estructural seria responsabilitat de la Seguretat Social, que veurà com s’incrementa la factura de les pensions en 2,5 punts en aquest temps. Com que el PP i el PSOE van decidir que Espanya fos un exemple de disciplina fiscal, i van introduir a la llei d’estabilitat l’objectiu del dèficit zero per al 2020 (la Unió Europea exigia que fos del 0,5%), la retallada del dèficit pendent per a l’Estat és de 46.000 milions en els pròxims quatre anys, suposant que es compleixi l’objectiu del 4,6% aquest any.

Reformar la llei d’estabilitat

Aquest és el problema a mitjà termini, però n’hi ha d’altres de més urgents. Escrivá va donar validesa a l’amenaça de multa de les institucions europees si no es prenen accions contundents contra el dèficit: “Hi ha el risc de seguir escalant en el procediment de dèficit excessiu en els pròxims mesos, amb sancions financeres incloses”. Aquestes sancions podrien pujar fins al 0,5% del PIB, és a dir, més de 5.000 milions d’euros, que afegirien un nou problema a la sostenibilitat de les finances espanyoles. Per això, l’Airef reclama que, després de quatre anys amb la llei d’estabilitat en vigor, la norma es reformi incloent-hi una visió plurianual i introduint-hi els objectius de dèficit diferenciats per a les diverses comunitats autònomes, entre altres punts.

La debilitat estructural dels comptes públics espanyols ja ha fet que el deute es dispari per sobre del 100% del PIB. Això suposa un increment de 65 punts respecte del mínim del 2007. La major part d’aquest increment s’explica per la crisi econòmica: 21 punts van ser pel canvi de cicle, mentre que les ajudes a la banca van afegir 7 punts al passiu, i els rescats a altres estats són responsables de 4 punts més. Però la debilitat estructural dels comptes públics és responsable, segons l’Airef, de 25 punts d’aquest increment del deute, cosa que, segons ells, exigeix una acció immediata.