La Ciència Política en l’esfera pública

Mai com fins ara la ciència política havia tingut tanta presència pública. Trobar-se un politòleg o una politòloga en una tertúlia de ràdio o de televisió és avui en dia un fet força habitual. Tot i que la presència de politòlegs ja era anterior, és des de les eleccions catalanes de l’any 2012 que la presència pública dels politòlegs s’ha intensificat. En certa manera, la politologia ha començat a ocupar la posició pública que té en d’altres països: si quan ocorren esdeveniments relacionats amb els astres o amb els animals és normal comptar amb l’opinió d’un físic o d’un biòleg, és també lògic que un politòleg analitzi situacions polítiques concretes.

En tot cas, en l’última dècada la presència pública de la politologia en el nostre país ha viscut una trajectòria amb alts i baixos. La fundació l’any 2004 de La Moqueta Verde, un blog creat per estudiants graduats de l’Institut Juan March de Madrid, va posar la primera pedra del que semblava l’inici d’un diàleg més constant entre la ciència política i el públic. Uns anys després va sorgir aquest espai, El Pati Descobert, el qual ha celebrat enguany el seu vuitè aniversari i s’ha convertit en l’espai degà de la ciència política catalana a la xarxa. Després d’una fase inicial de certa efervescència, els blogs sembla que van entrar en davallada i, amb ells, la ciència política a la blogosfera. El temps, però, va acabar revertint la tendència, fins la situació actual, en la qual la presència dels politòlegs està plenament normalitzada en l’esfera pública.

Aquesta exposició pública, però, té avantatges i riscos. Un dels aspectes positius més evidents ha estat la modernització de la galàxia tertuliana, amb la presència constant de politòlegs, de mitjana més jove, i amb una manera de fer i d’explicar-se diferent (cal potser recomanar aquí el llibre “La desfachatez intelectual”, de Ignacio Sánchez-Cuenca). Tanmateix, la presència pública de la ciència política també comporta certs riscos o febleses per la professió. Tot seguit en llistem alguns: qüestions derivades de la nostra pròpia experiència i de la interacció que hem tingut en els últims anys amb el públic.

No és el mateix un politòleg que la politologia

En un primer moment, els blogs de ciència política van sorgir per fer més visible la recerca en ciència política. Es tractava d’una finestra que oferia eines per a analitzar el passat, l’actualitat o fins i tot per dir quelcom sobre el futur. El paradigma d’aquest model és el blog de referència The Monkey Cage (dins del Washington Post), els articles del qual estan gairebé íntegrament basats en recerca que s’està realitzat o que s’ha realitzat recentment. Més enllà d’aquest model, però, en l’actualitat els blogs de ciència política són una combinació de recerca realitzada, il·lustracions de dades i d’hipòtesis simples i d’articles d’opinió (tot sovint emmascarats en una òptica politològica).

Portar un politòleg a una tertúlia (o convidar-lo a escriure en un blog de ciència política) no equival necessàriament a portar recerca en ciència política. Un politòleg té, en efecte, unes eines concretes (conceptuals, metodològiques, analítiques...) que d’altres especialistes no tenen, però això no comporta que tot allò que verbalitzi es derivi d’una recerca prèvia fonamentada.

La recerca en ciència política segueix uns paràmetres analítics concrets i, en termes generals, és lenta, costosa, suposa un repte constant i és plena de camins que, tot sovint, s’han de replantejar des de zero.

Per norma general, els escrits immediats que els politòlegs acostumen a fer als mitjans van en contra d’aquest procés de recerca (els nostres inclosos). Això no significa que la seva qualitat sigui necessàriament baixa. Només ens recorda que moltes de les conclusions (o fins i tot de les anàlisis que es presenten) són, en el millor dels casos, temptatives. Una tendència que s’incrementa, de fet, en els punts de vista emesos en directe, sense poder realitzar una reflexió prèvia concreta.

Associació i causalitat

En ciència política les lleis no existeixen. O, si existeixen, no n’estem convençuts que ho siguin del tot, malgrat que tinguin aquest nom (per exemple, les Lleis de Duverger). La temptació de les ciències socials de formular proposicions que tenen lloc regularment en la producció d’altres fenòmens qualssevol és molt elevada, però parteix de l’apriorisme que, en política, X (sempre) causarà Y.

Dit d’una altra manera: la ciència política actual és més precisa establint associacions que determinant-te la causalitat (d’altra banda, la definició de causalitat és múltiple!). Sabem, per exemple, que les democràcies no es declaren la guerra entre elles, que facilitar els procediments electorals incrementa la participació de la gent jove o que els candidats ideològicament extrems, escollits en primàries, obtenen de mitjana uns pitjors resultats electorals. No obstant això, per molt convincents que siguin, és ben possible que aquestes conclusions no siguin generalitzables, canviïn amb el pas del temps o que, simplement, nous mètodes analítics demostrin que la relació no era la que es pensava. Les conclusions més robustes del nostre camp acostumen a venir de l’aplicació del mètode científic en l’estudi dels fenòmens polítics. Tot i això, per molt convincent que sigui l’estratègia d’identificació causal, cal recordar que, en ciència política, la llei de la gravetat no existeix.

La incertesa inherent a la ciència política

Fins i tot les conclusions més convincents de la disciplina cal prendre-les amb un cert grau d’incertesa. De fet, la incertesa hauria de ser un company de viatge ineludible per a la ciència política, sobretot en l’esfera pública. Els resultats de qualsevol recerca poden ser convincents (robustos, clars, reproduïbles...), però sempre hi haurà un grau d’incertesa associada. Si això és cert en la recerca acadèmica, encara ho és més en l’àmbit públic: els politòlegs haurien d’evitar realitzar afirmacions causalment categòriques o de presentar certes relacions com a veritats clares, nítides i immutables.

Això és especialment cert quan cal respondre preguntes en relació a esdeveniments futurs. Els politòlegs es troben més còmodes explicant el passat que el futur i els periodistes prefereixen preguntar sobre el futur i oblidar ràpid el passat. És convenient que els politòlegs apuntin tendències i escenaris, però amb el grau d’incertesa necessàriament associat.

Dades, dades... i la teoria?

La popularitat dels politòlegs en l’esfera pública ha comportat la també presència creixent de dades (gràfics, visualitzacions, mapes...). Gran part de la ciència política actual pivota entorn del paradigma behavioralista-positivista, basat en un enfocament objectivable dels fenòmens socials i a semblança de la recerca (quasi)experimental de les ciències naturals (tot i que, per sort, no és l’únic: seguiu llegint!). Aquest enfocament ha comportat la prevalença de l’anàlisi de dades i de l’estadística com a eina metodològica. Això comporta, entre d’altres coses, el desenvolupament d’hipòtesis teòricament raonables, una estratègia metodològica per identificar la causalitat d’una relació concreta i, en última instància, la seva falsabilitat (o no).

En aquest sentit, aquest mes l’Associació Americana d’Estadística (ASA), preocupada per l’ús (o abús) erroni de certes maneres de verificar (falsar) les hipòtesis, va publicar un escrit en què, entre d’altres coses, ens recordava que rebutjar o acceptar una hipòtesi genera una conclusió en relació a una explicació hipotètica. La clau, per tant, és en la hipòtesi i no en si aquesta s’acaba verificant o rebutjant.

Un exemple proper: des de fa cert temps, certs articles intenten mostrar que l’independentisme no és tan transversal com els partits sobiranistes reclamen. L’estratègia habitual és tabular les preferències sobre la secessió i diferents factors sociodemogràfics, com la llengua materna o l’origen, o fins i tot amb els cognoms dels parlamentaris catalans. Els resultats són de sobres coneguts: aquells que tenen el castellà com a llengua pròpia (o cognoms castellans) atorguen un suport a la independència més baix que els que tenen el català. Vist des d’aquesta premissa, semblaria que la hipòtesi llengua-independentisme està refutada. Curiosament, però, aquestes anàlisis rarament analitzen si la transversalitat del sobiranisme ha crescut en el temps (pots ser poc transversal, però ser-ho més que fa 10 anys), quines hipòtesis alternatives tenen més pes (lloc on viuen, marc comunicatiu-mental, identitat nacional, relacions socials...), si l’espanyolisme a Catalunya és o no transversal, quins partits fan un discurs més inclusiu o per què aquesta transversalitat no es produeix.

La refutació d’una hipòtesi, encara que sigui de forma descriptiva, no hauria d’amagar que és la teoria la que condueix la recerca. I no al revés. Les dades no haurien d’amagar el bosc.

Ciència asèptica, ciència normativa

Les últimes conteses electorals a Catalunya han fet caure, com a mínim, dos mites: primer, que un augment de la participació portaria a la derrota dels partits catalanistes i, segon, que l’existència de partits d’esquerres de patró espanyolista mobilitzaria a certes segments alienats i donaria la victòria electoral a aquests partits.

Això no implica, necessàriament, que aquestes dues idees no fossin certes en el passat, però ens recorda que, per molt positivista que sigui la ciència política (dades, dades i dades!), sempre s’acostuma a fer sota certs apriorismes conceptuals (com també ens mostrava l’exemple anterior). Com recordava Jordi Muñoz a Sentit Crític, és bo pensar en allò que deia Max Weber: “les teves inquietuds han de guiar les preguntes que et fas, però no les respostes que dónes a aquestes preguntes”.

Això subratlla un dels defectes més evidents de la professió a casa nostra, que tant els agrada recordar als experts en teoria política. Tots partim d’apriorismes i d’una concepció del món, que afecta les nostres hipòtesis i fins i tot la pròpia manera de fer recerca. Per cert, malgrat que els politòlegs tinguin més presència que mai en l’esfera pública, els teòrics polítics segueixen en minoria, malgrat que moltes de les decisions polítiques comportin un debat ètic no resolt del tot.

La necessitat del filtre dels periodistes i els compartiments estancs

“Els politòlegs esteu de moda”, ens diuen reiteradament. Tanmateix, ser politòleg no necessàriament implica que tota anàlisi es faci sota un prisma politològic. Per il·lustar-ho, un altre exemple. Quan s’estava en plena negociació entre JxS i la CUP per investir (o no) a Artur Mas, un periodista em va preguntar si creia que els cupaires investirien l’aleshores president de la Generalitat. Reconec que la pregunta em va deixar sorprès: esperava una qüestió sobre per què la CUP actuava així, per què JxS no retirava el candidat o sobre si la situació era normal des d’un punt de vist comparat. Em convidaven a l’entrevista com a politòleg i no com a tertulià. Dubto que la resposta que vaig donar tingués massa valor (tenint en compte que, insisteixo, hi anava convidat com a politòleg); en tot cas, la resposta va tenir el mateix valor que la que podia donar qualsevol ciutadà mínimament interessat i informat de política. Els politòlegs podem tenir les eines per analitzar fenòmens polítics, interpretar-los i fins i tot poder predir què és el que pot passar en el futur en base als esdeveniments passats. Ara bé, això no significa que els politòlegs tinguin una “bola de vidre” de la qual se’n puguin derivar, indefectiblement, els esdeveniments futurs. Esbrinar, per exemple, si finalment es formarà govern a Madrid o s’anirà a noves eleccions entraria doncs dins d’una disciplina més propera a la futurologia que a la pròpia ciència política.

La pràctica de portar politòlegs a l’esfera pública per “parlar de política” dóna visibilitat a la professió, però pot erosionar-ne la credibilitat. La ciència política, a més, es divideix en un seguit d’àmbits temàtics que, tot sovint, tenen poc a veure entre ells. Això també implica un esforç del periodista per trobar l’especialista concret: així com no tots els historiadors són especialistes en totes les èpoques i etapes de la història humana, no tots els politòlegs han fet recerca en tots els àmbits de la professió. Com en els països anglosaxons, els periodistes haurien d’estar més atents en les publicacions científiques que els politòlegs realitzen i, a partir d’aquí, identificar els experts en cadascun dels àmbits.

Vella, nova generació

La ciència política, entesa en termes moderns, és una ciència molt “nova” (tot i que Aristòtil ja en feia, de ciència política!), que ha evolucionat molt ràpidament. En general, la presència de politòlegs en l’esfera pública ha comportat, tot sovint, una manca de reconeixement a les generacions prèvies de politòlegs o d’estudiosos de la política. La ciència política és una ciència acumulativa, en què el nou coneixement sovint substitueix al vell. Com en moltes especialitats acadèmiques, la divisió, sobretot des d’una vessant metodològica, entre nous i vells politòlegs, no hauria de comportar el reconeixement dels estudis que s’han fet en el passat. Hauria de ser tasca habitual reconèixer els nostres predecessors.

En definitiva, en una època en què l’interès per la política ha crescut, i amb ella els estudiants en ciències polítiques, cal felicitar-se que els politòlegs hagin augmentat la seva presència pública. Per cert, per desgràcia, el biaix de gènere en la presència de politòlegs en l’esfera pública, també existeix. Tanmateix, el punt més negatiu de tot plegat és que la presència de politòlegs en els mitjans no ha comportat, necessàriament, una major presència de la recerca en ciència política. Fa uns dies el New York Times publicava un article sobre la manera a través de la qual es podien reduir els prejudicis sexistes o racistes. L’article, a més d’informatiu, és un exemple clar de la recerca en ciència política: dels seus objectius, dels problemes que sorgeixen, de la incertesa dels resultats o de les polítiques públiques que es poden dissenyar a partir de les conclusions de la recerca. Un article que ens recorda que, a casa nostra, la visualització dels politòlegs no va acompanyada gairebé mai d’una visualització de la seva recerca, que és el cap i a la fi l’element de la nostra feina que més coneixem i l’eina de canvi i de contribució social més rellevant per a la societat.