Quebec: un nou cicle federalista?

Les eleccions celebrades el passat dilluns al Canadà han suposat una sacsejada important a la política canadenca, però especialment a la quebequesa. En un país tradicionalment avesat als canvis polítics dràstics –als anys 90 el Partit Progressista Conservador va ser capaç de passar en una elecció de 169 a 2 diputats- aquest cop la sorpresa ha vingut des de la província francòfona del Quebec. Abans d’entrar en l’anàlisi particular del cas quebequès, cal mencionar que a nivell estatal un partit conservador ha aconseguit, per primer cop des del 1988, obtenir la majoria absoluta dels representants. En aquest cas, el nou Partit Conservador, creat el 2004 a partir de l’aliança entre el Partit Progressista Conservador (amb forta implantació a les províncies Marítimes del país) i del Partit Reformista (fort a les províncies occidentals), ha sobrepassat de llarg els 155 diputats necessaris per obtenir el control de la Cambra dels Comuns, fet que permetrà al Primer Ministre Stephen Harper de governar amb total comoditat. També és notícia la caiguda que ha patit el Partit Liberal: per primer cop en la història deixa de ser la oposició oficial en la Cambra Baixa, i el seu líder, el qüestionat Michael Ignatieff no ha aconseguit escó. Els mals resultats del Partit Liberal han vingut explicats, en bona mesura, per la gran crescuda que ha tingut el New Democratic Party (NDP) de Jack Layton, que amb un discurs marcadament d’esquerra s’ha erigit com a l’alternativa més factible a un Partit Conservador que governa des del 2000 amb un discurs notòriament escurat a la dreta. Finalment, és de rellevància l’entrada per primer cop del Partit Verd, que malgrat obtenir uns pitjors resultats en comparació amb el 2008 ha aconseguit fer entrar finalment a la seva popular líder, Elisabeth May, a la Cambra dels Comuns. El següent gràfic mostra l’evolució del percentatge de vot dels partits polítics. Entre parèntesi, el nombre de diputats obtinguts (per qüestions d'espai quan no s'obté representació no es mostra el percentatge de vot obtingut).

Però com hem comentat, la gran sacsejada ha ocorregut al Quebec. En una província on des de l’any de la fundació del partit, el 1993, el secessionista Bloc Québécois havia guanyat per majoria absoluta totes les eleccions, el federalista New Democratic Party –que fins al moment només disposada d’un diputat a la província francòfona– ha donat la campanada de la jornada electoral i ha obtingut el 42,9% dels vots i 58 dels 74 representants a escollir (77,3%). Què ha passat al Quebec? Són aquests resultats un indicador del declivi d’un nacionalisme quebequès que no ha sabut articular un discurs suficientment aglutinador després de la celebració i derrota de dos referèndums secessionistes? En aquest sentit hi ha dues teories contraposades entre els intel·lectuals del Quebec que apunten a conclusions diferents: En primer lloc, el discurs dels contraris al secessionisme, liderats pel Primer Ministre quebequès Jean Charest, que apunten que aquests resultats són una clara derrota del sobiranisme quebequès que finalment ha optat per les tesis federalistes que defensen el NDP. Això suposaria un canvi radical en la societat quebequesa, que hauria decidit deixar enrere les “aventures” sobiranistes per integrar-se en un Canadà on el NDP semblaria un partit que confiaria en un veritable model federal i multinacional. En segon lloc, les tesis sobianistes advoquen per un simple realineament del votant secessionista. Recordant que el Bloc Québécois “només” ha perdut el 40% dels seus vots (malgrat passar de 47 a 4 diputats), aquests sostenen que, en un context on tant el govern d’Ottawa (liderat pels Conservadors) com el de Quebec (pel Partit Liberal Quebequès, marcadament escurat a la dreta també) són considerablement hostils a les demandes sobiranistes, optar per un partit que es podria haver erigit com a una veritable alternativa a l’administració govern Harper d’Ottawa era la millor alternativa possible. Si es té en compte que entre els candidats del NDP al Quebec hi ha integrats persones declaradament sobiranistes, i que fins i tot militants del Bloc Quebecois havien demanat el vot per l’NDP per tal de fer front a l’amenaça conservadora, és força factible que el declivi del Bloc Quebecois (declivi, per cert, menor que el d’Esquerra en les passades eleccions al Parlament de Catalunya) no sigui més que una reubicació del votant sobiranista en les eleccions Federals. És molts difícil de dir si aquest canvi en els patrons de comportament electoral en aquestes eleccions es mantindrà o no en les subseqüents; en tot cas, sí que és força evident que ningú pot donar el moviment secessionista quebequès per mort arran d’aquests resultats.  

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT