Publicitat
Publicitat

Ara és l'hora del millor entrenador de Catalunya

Crec que va ser David Trueba qui va dir que un dels moments en què sents que t'estàs fent gran és quan el teu ídol futbolístic és més jove que tu. Però quan qui és més jove ja és l'entrenador que més admires, vol dir que la teva vida ha entrat en una fase de clara decadència. Entre el que anuncia el títol i la pista sobre la seva joventut, no crec que ningú tingui cap dubte sobre el protagonista d'aquestes ratlles: Mauricio Pochettino. La meva passió perica neix i es manté des del sentiment, però aquest és un dels casos en què l'adhesió supera la prova de la racionalitat. Tot i que davant els atacs externs el defenso, faig meves les crítiques a l'afició -a vegades-, a l'equip -sovint- i al consell -més sovint-. Però encara no he vist cap entrenador ni cap camp millors que els nostres.

La vaga s'ha acabat i arriba l'hora de la veritat. Amb aquella barreja de nervis, por i il·lusió amb què esperàvem la tornada a l'escola, ara esperem l'inici de la Lliga. Però darrere aquests sentiments, trobem tots els arguments per sentir nervis i por, però pocs per sentir il·lusió. Ens hem quedat sense Osvaldo, el nostre millor jugador, i hem perdut Callejón, un jugador correcte que ara que ja ha entrat en l'àmbit del que existeix, ben aviat serà internacional. I estic convençut que aquesta setmana encara tindrem un altre disgust (Kameni? Javi Márquez? Verdú? Luis García?). A canvi, noms amb la incertesa dels melons i algun rumor que no entenc.

Aquest estat d'ànim només em canvia quan recordo que tenim el millor entrenador. No respon a cap dels models dominants: ni l'agressivitat del mal perdedor ni la supèrbia del mal guanyador. El seu compromís amb el grup i el club no és retòric: la millor mostra, el silenci amb què acompanya les males notícies.

Confiem en Pochettino: aquest ha de ser el seu any. Només ell pot fer entendre a Dídac, Amat, Baena, Márquez, Álvaro que n'hi deuen una. I a Luis García i a Verdú, que han d'explicar als joves (i als més joves i als nous) com n'és de difícil i gratificant jugar i ser de l'Espanyol. Aquest és el seu grup, els que amb una mirada s'han d'entendre, els que han de començar la Lliga amb ganes de menjar-se el món i sabent que ningú ens regalarà res.

Em permeto donar-li dos consells: recuperar un esperit d'equip lluitador que en nom del bon joc l'any passat massa sovint es va perdre i construir un discurs global més complet amb unes dosis d'ambició i d'autocrítica que la temporada passada vaig trobar a faltar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT