L’ull de falcó humà de l’handbol català
Juan Torres, un exatleta olímpic, col·labora com a 'scouter' amb un programa creat per ell
El sac de les pilotes, la resina, la farmaciola i les targetes de temps mort. Juan Torres (1957) interpreta cada dissabte la seqüència, trencant el motlle de delegat d’handbol a les files del Sant Martí Adrianenc. Minuts abans del partit, agafa posició i, assegut a l’extrem dret de la banqueta i amb la tauleta a les mans, es prepara per fer el seguiment de les possessions. El fa de manera activa -entre elegant i exageradament enèrgica-, mostrant la mateixa sang calenta i determinació que tenia de marrec, quan volia formar part de l’equip de futbol del torneig escolar. “Futbol i prou”, deia quan li preguntaven què volia fer. El professor el mirava desafiant i l’enviava a les proves de córrer. L’actitud rudimentària del mestre va emprenyar un petit Torres que, amb desgana i sense saber-ho, va abraçar el món de l’atletisme fins a convertir-se en olímpic en els 3.000 metres obstacles.
Torres, un cordovès criat a Badalona, va trobar en l’anècdota de pati d’escola el seu estil de vida, una trajectòria que el va portar a la Residència Blume, al Barça i als millors estadis. “L’adaptació a l’elit no va ser fàcil. No ho és mai. Em va costar rendir i aconseguir les marques mínimes per als grans circuits. Vaig participar en els Europeus d’Atenes (82), el Mundial d’Hèlsinki (83) i els Jocs de Los Angeles (84)”, comenta, i deixa en un segon pla els seus dos Campionats d’Espanya. Torres està immers ara en la rutina de l’handbol, i l’etapa d’atleta la recorda des de la llunyania.
La transició de disciplines va ser dolça. Va venir marcada pels seus dos fills -que es dediquen semiprofessionalment a l’handbol- i per una lesió al tendó peroneal, que el va obligar a deixar-ho i a entrar a treballar a l’antiga Telefónica. “El Miguel, el més gran, va arribar a casa un dia dient que volia fer handbol. Jo sabia què era perquè havia coincidit amb alguns jugadors durant els Jocs, però poca cosa més”, diu, amb tendresa. Ja des de la grada, va descobrir un esport amb aspiracions de professionalitzar-se, però que duia bolquers.
“Veia que es donava importància a les estadístiques i jo pensava que hi havia una manera més senzilla de compatibilitzar-les, amb un banc de dades, com feia a l’oficina. Vaig pensar que potser podia fer una aplicació per acumular les dades. Amb l’ scouting, igual. S’havia d’extrapolar la idea i catalogar les jugades. L’objectiu era prescindir del paper”, explica Torres.
El resultat de la seva visió i de la formació laboral va derivar en dos programes, totalment propis, intransferibles i pioners. “Vaig entrar a l’empresa sense uns estudis especialitzats. Jo no sabia què era internet, ni com funcionava un ordinador. Es podria dir que sóc autodidacte gràcies als meus companys. De fet, el meu primer dia vaig haver d’enviar un correu. Em van dictar l’adreça i la vaig escriure tal com sona, fins i tot l’arrova”.
El Juan, amb la perspectiva del temps, riu. És el passat -molt passat- d’un dels exponents d’aquest apartat de l’handbol català, que actualment col·labora amb el Barça, el Granollers i la selecció espanyola, entre d’altres. “La nostra disciplina necessita més persones com ell. La seva entrega, el seu talent, el fan créixer”, comenten des de la secció culer, que li ha encarregat un sistema d’anàlisi del rival a temps real.
“Ep, que no sóc cap geni, eh, que quedi clar. No crec que hagi inventat un mètode. Sempre he intentat estudiar les eines existents i millorar les prestacions”, matisa Torres, que fuig dels elogis i defensa la seva manera de viure l’esport, abans i després de prejubilar-se el 2011, amb demanda dels clubs o sense. “La situació no m’exigeix, ni l’handbol. Ho faig jo. Sempre ha sigut un hobby que s’ha anat complicant, però hobby al cap i a la fi. L’he anat complicant jo, vaja. No sé estar-me quiet. Potser hauria de canviar, però no vull”.
