Publicitat
Publicitat

BARÇA

Les imatges en blanc i negre capturen l’Ernesto més íntim

Ha compaginat la seva passió per la fotografia amb el futbol. A finals dels anys 90, va aprofitar l’etapa a Barcelona per formar-se a l’IEFC, i de Grècia, el 2012, va treure’n un llibre d’imatges molt personals

Quan va cobrar el seu primer salari, amb 17 anys, Ernesto Valverde va tenir clar què volia comprar-se: una càmera rèflex. Va demanar a un amic, que anava a fer la mili a les Canàries, que li portés una Canon AE Program que li va costar 40.000 pessetes. Va apuntar-se a un curs de fotografia per correspondència i va omplir casa seva de cubetes, líquids de revelatge i l’ampliadora. “M’encantava fer fotos a tot el que es movia. La fotografia m’ha acompanyat sempre”, ha admès en més d’una entrevista. L’extremeny sempre havia dit que, quan pengés les botes com a jugador, es dedicaria 100% a la seva altra passió a banda del futbol: la fotografia. Però quan va arribar el moment de la retirada, l’interès per conèixer els mecanismes que envolten el joc, la tàctica i les teories sobre l’entrenament van atrapar-lo i el van dur a les banquetes.

La fotografia com a sortida professional va tornar a quedar aparcada pel futbol, però Valverde mai ha deixat de fer fotografies. Ni tan sols ara que la dinàmica d’un club li absorbeix la majoria d’hores del dia, amb entrenaments, partits, viatges i concentracions, ha deixat de mirar-se el món amb ganes de capturar-lo en imatges i, sempre que pot, posa la seva càmera compacta a la butxaca per si li arriba la inspiració en un passeig qualsevol. Per les bodeguetes del port, a la Barceloneta, per exemple, on anava a fer fotos durant la seva etapa a l’Espanyol, fa deu anys.

"Passava absolutament desapercebut, hi anava com a Ernesto. Només pretenia estudiar fotografia i aïllar-se del futbol”

Eduard Bertran Director de l'IEFC

L’Espanyol, una oportunitat

El club blanc-i-blau, de fet, ha acabat tenint molt a dir en aquest jo fotògraf que s’expressa dins del Valverde que transcendeix públicament. Va ser justament l’any 1986, quan va fitxar per l’Espanyol procedent del Sestao i va traslladar-se a Barcelona, quan va asseure’s en una aula per dotar d’instruments acadèmics el seu instint amb una càmera. A l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) encara recorden al Valverde alumne que van tenir matriculat durant quatre cursos (del 1986 al 1990, les dues temporades que va jugar a l’Espanyol i les dues al Barça). En saben, però, ben poca cosa, del Valverde jugador. “Passava absolutament desapercebut. Hi havia companys que no sabien qui era i ell actuava com un més a classe. Allà hi anava com a Ernesto. No posava cap barrera, però només pretenia estudiar fotografia i aïllar-se del futbol”, relata Eduard Bertran, actual director de l’IEFC i que va fer-li classe de química fotogràfica. “Allà vaig coincidir amb gent que tenia les mateixes inquietuds que jo i va suposar un canvi significatiu”, va explicar el tècnic l’any 2013 a la revista trimestral de l’escola del Centro de Fotografía Contemporánea (CFC) de Bilbao, del qual és cofundador.

El “vertigen” d’exposar-se

Bromista i proper, però tímid i prudent. El 2012, l’editorial La Fábrica va publicar-li un llibre de fotografies que es diu Medio tiempo i que descriu, amb cruesa i emocionalitat, la realitat que va viure a Atenes durant el seu cicle a l’Olympiacos, entre els anys 2008 i 2012. És una mena de diari personal, amb imatges d’estadis buits, mirades a aficionats des de dins de l’autobús, graderies embogides quan surten a la gespa els jugadors, bengales, carreteres i tota mena de personatges en un moment convuls per a la societat grega. “Són fotografies que mostren un món que no és llar, ni és casa, ni país, amb espais que són hotels, avions, autobusos, camps de futbol, zones turístiques i, en general, llocs solitaris o llocs on qualsevol persona se sentiria sola. Solitàries semblen, efectivament, la majoria de les persones que hi apareixen”, apunta l’escriptor Bernardo Atxaga al pròleg del llibre.

"Són fotografies que mostren un món que no és llar, ni és casa, ni país"

Bernardo Atxaga Pròleg del llibre 'Medio tiempo'

Va haver-s’ho de pensar dues vegades abans de publicar Medio tiempo, perquè, com apunta Atxaga, la compilació té una “gran càrrega personal” i el tècnic sentia “cert pudor i vertigen” d’obrir-se tant, tenint en compte que és un personatge públic. Però al final va decidir-se a fer-ho i celebra, orgullós, que quedés un “treball coherent, consistent, amb certa emoció i sincer”.

Una mica com és ell. Tot entrega, tot honestedat, tot detall. La fotografia de Valverde il·lustra un personatge que observa les coses amb distància però amb ganes de dir-hi la seva. Que troba el blanc i troba el negre en una realitat tan rica cromàticament. “El color és molt més real, però amb el blanc i negre es guanya capacitat de fer molt més subjectiva la mirada”, explica Bertran. Fa trenta anys, quan voltava per l’IEFC, ja s’expressava des d’aquests “plans foscos, contrallums i reflexos” que marquen el to del llibre.

El fotògraf que no coneixia

Era inevitable que fos així. “En jugadors i entrenadors, està molt present la soledat i el que és efímer. Al futbol sempre tens la sensació que estàs de passada en un lloc”, va dir després d’exposar les seves fotografies a Bilbao. Les seves imatges, juntament amb les d’autors com Alberto García-Alix o Carlos Cánovas, van servir per inaugurar la sala d’exposicions del CFC de Bilbao el setembre del 2013. No ha tornat a publicar res des de llavors, però hi manté un vincle constant com a cofundador. Per quan el futbol li deixi temps per ser qui també és.

Més continguts de