Publicitat
Publicitat

JOCS PARALÍMPICS

El català Miguel Luque ha guanyat 6 medalles en 4 Jocs diferents

Els esportistes que converteixen les necessitats en tot un èxit

Si pregunten a Miguel Luque (Granollers, 1976) per què fa tantes hores de piscina, la resposta és taxativa: "Jo no nedo per competir, nedo per necessitat". Pot semblar una frase agosarada en boca d'un atleta que ha sumat medalles en quatre Jocs Paralímpics diferents, però el seu cas és especial. Va néixer amb una artrogriposi que li redueix la mobilitat de les cames gairebé completament: des de petit, nedar ha sigut la millor manera d'evitar-se danys a l'esquena i mantenir-se en forma. "La piscina per a mi és una eina terapèutica. Jo passo moltes hores assegut i necessito nedar per alliberar l'esquena", explica.

Luque és un dels 13 esportistes catalans que han guanyat medalles als Jocs Paralímpics que van acabar ahir a Londres. La seva històra exemplifica bé l'esperit de superació d'uns esportistes exemplars. El seu debut a la piscina es va produir de ben petit, però no és fins als Jocs Paralímpics de Barcelona 92 que va decidir començar a competir: "Em va picar la curiositat en veure-ho per televisió", assegura. Vint anys més tard, ha guanyat medalles en quatre Jocs consecutius. "Crec que hi ha esportistes amb qualitats innates, i jo com a nedador en tinc. Jo sempre havia sigut molt competitiu, però per a mi la competició sempre ha sigut un complement, no l'objectiu final", assegura amb modèstia.

Gaudir de l'esport és l'eix bàsic de la filosofia del Miguel, que s'ha penjat la seva medalla de rigor a Londres amb la plata als 50 metres braça en categoria SB3: "Fer podi en els meus quarts Jocs crec que és un èxit. N'estic molt content", afirma. Del que està més orgullós, però, és del seu equip: "Crec que aquí tenim alguns dels millors nedadors del món i a més ens hem preparat molt. Que sigui tan difícil sumar medalles demostra el nivell que hi ha als Paralímpics: és altíssim i cada cop puja més".

Quan se li pregunta pel futur, el Miguel respon amb la mateixa prudència que exhibeix quan parla dels seus èxits: "No m'ho plantejo -assegura-. Jo he de seguir nedant de totes maneres. Si faig les marques necessàries per classificar-me... qui ho sap. Però el 2016 encara està molt lluny", raona. Tot i la seva modèstia, qualsevol que hagi seguit el Miguel sap del que és capaç. I probablement qualsevol que l'hagi seguit apostarà per tornar a veure'l ajustant-se el casquet i les ulleres per submergir-se a l'aigua i lluitar pel podi als Jocs paralímpics de Rio de Janeiro, el 2016.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT