El violoncel·lista de la banda de jazz
Quan el desembre del 2013 el Barça va convertir Andrés Iniesta en un dels jugadors més ben pagats del món, els dirigents blaugranes van confessar que hi havia una contrapartida important per a l’acord: Iniesta havia de fer un pas endavant i liderar l’equip, agafar més responsabilitats de les que assumia fins llavors, sempre a l’ombra de Xavi pel que feia a lideratge. Des que va estampar la seva signatura, el manxec ha viscut un any difícil, lluny de la seva millor versió. Fins al punt que, en la prèvia del partit d’ahir contra el Vila-real, a les ràdios catalanes se sentien les lamentacions de molts oients per l’absència de Rakitic en l’onze titular, i alguns d’ells es queixaven que el sacrificat havia de ser el migcampista de Fuentealbilla i no el croat.
Aquest curs Iniesta no està oferint el seu millor nivell. Tot i que el manxec apareix en l’onze que tots els culers comencen a recitar de memòria, amb prou feines ha pogut treure el cap enmig de l’omnipresència de Messi i Neymar. Contra el Vila-real, però, a estones, va tornar a demostrar que és un futbolista excels, i alguns dels millors detalls van portar el seu segell inconfusible: una paret d’esperó, un gir sobre si mateix com si dansés elegantment sobre un escenari, una passada filtrada a Messi per entre un bosc de cames... Iniesta sempre hi és, però enguany li falta regularitat.
El protagonisme del manxec s’ha diluït perquè el Barça és un equip de davanters, on el mig del camp ha perdut la preeminència que tenia durant els anys de Pep Guardiola i Tito Vilanova. De fet, per al que demana Luis Enrique als jugadors, que els emplaça a atacar ràpid abans que el rival s’organitzi, Rakitic i Rafinha ofereixen millors prestacions per respondre a l’intercanvi de cops costant en què s’han convertit els partits. Iniesta és el gran perjudicat de la mutació del Barça, obligat a fer esforços més llargs, a conviure enmig de la voràgine que exigeix jugar amb Messi, Neymar i Luis Suárez. Ell era el jugador més fidel a Guardiola, se sentia còmode quan les línies s’ajuntaven a través de la pilota. Ara, ell i Busquets són els únics que demanen calma quan el ritme s’accelera. Iniesta és un violoncel·lista que intenta fer sonar les seves notes elegants enmig de la improvisació d’una banda de jazz enèrgica i impactant. Sembla una barreja difícil, amb poc futur, però el punt de calma d’Iniesta serà bàsic quan arribi l’hora de la veritat. El Barça necessita les seves notes, tot i que siguin diferents de la resta.
