Celebrar la diversitat religiosa

BarcelonaEl fet religiós és, en si mateix, divers. Malgrat que sovint podem associar la religió com l’antítesi de la diversitat, és justament el contrari. Com explica el director de l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós (AUDIR), Francesc Torradeflot, “només en l’àmbit acadèmic trobem més de cent definicions per explicar el concepte de religió, per tant no hi ha consens”. I arribem aquí a la primera de les paradoxes, la porta que ens endinsa al món paradoxal de la religió: allò que sembla clar i monocrom és en realitat un immens mosaic de colors, començant per la mateixa definició. No oblidem que, en primer lloc, l’experiència de cada creient va conformant el fet religiós i, per tant, el moviment és constant. Arribem a la segona paradoxa: superficialment s’associa religió amb immobilisme, malgrat que si hi aprofundim una mica només podrem constatar un moviment permanent, un flux inacabable de corrents i tendències que formen i reformen de manera incessant tot el que està relacionat amb el fet religiós. Aquesta diversitat en moviment apunta sempre, i potser aquí sí que trobem un aglutinador comú, a la dimensió transcendent, a aquella espiritualitat que fonamenta l’àmbit de les religions i que quan es deixa de banda tot trontolla. Però, de nou les paradoxes, hi ha conviccions que reivindiquen l’experiència espiritual sense necessitat del marc religiós, i religions que sobreviuen sense penetrar gaire en aquesta dimensió espiritual. Per tant, tornem a la diversitat en moviment, la que no ens permet encasellar d’una manera estricta allò que en realitat és aire. Sí, aire de creure, de participar en un ritual determinat, aire de pertànyer, de viure i morir. Un aire que mai ha deixat de bufar, i que malgrat que hi hagi èpoques o geografies en què sembla aturar-se, de cop torna a aparèixer, i deixa consternats els qui el volien desaparegut.

Dotar de sentit

Hi ha un anhel de transcendència inherent a l’ésser humà que es pot utilitzar de moltes maneres. Un ego enfortit i dominador, per exemple, pot apropiar-se aquesta oportunitat per imposar-se, i precisament per això moltes tradicions espirituals ensenyen a transcendir aquest ego primari com a condició indispensable. A escala col·lectiva, aquest egocentrisme genera societats agressives, poc avesades a reconèixer la transcendència de l’altre i fervents defensores d’una veritat exclusiva i, així, enfrontada. Quan parlem de religió com a generadora de guerra i intolerància descrivim una forma de comportament marcada per aquest egocentrisme incapaç d’obrir-se a l’alteritat. Però si també podem parlar de la religió com a generadora de trobada, dignitat, responsabilitat social i pau interior, és justament perquè conserva, en els seus fonaments, la dimensió de desegocentrament que facilita copsar la capacitat que tenim de fer mal i, amb esforç, transformar-ho. Arribar aquí és també la topada amb una altra paradoxa: si bé associem religió amb fórmules concretes i garantides, gairebé com si fossin receptes, ens trobem davant la manca radical de garanties, on torna a aparèixer, ineludible, la fragilitat i provisionalitat que sustenta qualsevol experiència religiosa seriosa. Associem religió amb seguretat, però és aquesta falta de seguretat la que sobresurt quan ens acostem a la diversitat en constant moviment que conforma l’àmbit religiós. No hi ha acabament, no hi ha un producte envasat i llest per vendre, sinó un procés vivencial continu i obert, sempre, al canvi. És a dir, un saludable i profund desconcert. Limitar la religió a una creença única i certa és veure la capa superficial d’aquesta, i només quan ens hi endinsem assaborim aquest desconcert confiat. Perquè si una cosa tenen en comú totes les manifestacions religioses és la possibilitat de superar l’angoixa gràcies a dotar de sentit la vida. D’aquesta manera, el canvi, la diversitat, el desconcert i el moviment continu es poden experimentar com una font de benestar i confiança, d’agraïment del que és viu, d’allò que som.

Obrir portes, obrir ments

En aquesta celebració de la diversitat, dissabte Barcelona va viure per segon any consecutiu la Nit de les Religions, una jornada principalment nocturna on més d’una trentena de comunitats religioses de la ciutat van obrir la porta dels seus temples.

Comunitats cristianes de diferents denominacions, musulmanes, jueves, budistes, bahá’ís, hindús i sikhs, entre d’altres, van mostrar com és la seva tradició, amb un acte que no volia ser proselitista, sinó informatiu per donar a conèixer una realitat que sovint passa inadvertida o que és font de prejudicis.

La iniciativa va ser organitzada per l’AUDIR a través del lideratge del seu grup de joves, i s’emmiralla en la Nit de les Religions que des de fa cinc anys se celebra a Berlín. Com expliquen dos dels responsables, Sergio Arévalo i Aroa Ortega, en tots dos casos l’objectiu és compartit: “Aproximar la ciutadania a les comunitats religioses perquè les coneguin més bé”.

Segons aquests dos joves, enguany han notat un fort increment de participació, tant de comunitats religioses (el primer any van ser una desena menys) com de joves que han volgut col·laborar voluntàriament en l’organització. També ha crescut en els darrers mesos el mateix grup de joves de l’AUDIR, que actualment compta amb quaranta membres de diferents tradicions religioses que comparteixen aquest desig de diàleg i convivència. Com diu Arévalo, moltes vegades els mateixos joves expressen la seva satisfacció quan poden compartir l’experiència religiosa en un marc de tolerància i pluralitat, un fet que no sempre es reprodueix quan surten d’aquest grup. En conseqüència, un dels objectius de la Nit de les Religions, com dels altres projectes d’aquest grup de joves, és treballar per la normalització del fet religiós més enllà d’estigmes i prejudicis. Estereotips que dinamiten tot intent de comprensió i manifestació d’un fet religiós que, com hem assenyalat, defuig l’encasellament perquè és fonamentalment plural. Esforços necessaris per reivindicar les religions enteses com a espai de trobada.