Refundar la Biga al segle XXI
“La Biga -explica Enric Calpena enla seva recent biografia de Barcelona- representava els prohoms, aquells que tenien grans interessos en el comerç i la governació de la ciutat [...]. Confonien els seus propis interessos amb els de tots i estaven en conflicte permanent amb el rei i els gran nobles i eclesiàstics, [...] i amb les classes més baixes, que reclamaven millors condicions de vida [...]. Es veien a si mateixos com els qui sostenien la societat catalana [d’aquí biga ]”. Se’n pot dir biga o bé pal de pa ller, però fent un salt de sis segles té sentit preguntar-se què tindrà encara de Biga el partit que intenta refundar Artur Mas en ple segle XXI.
La CDC que ara té tan mala peça al teler va arrencar amb un dels còctels més insòlits i exitosos que pot donar la lluita política: el d’un jove catòlic, fill de classe adinerada, torturat i empresonat pels esbirros d’una dictadura; és a dir, el de la dreta lluitant per drets humans bàsics. El sacrifici coratjós del seu fundador cobria el punt més dèbil del futur partit: el crèdit ètic. L’actual descrèdit de Pujol, després d’haver presidit el país 23 anys, sembla que obligui el refundador a ser màrtir d’alguna causa.
La força externa de la Biga, en totes les formes que pugui adoptar al llarg de la història, és fer entendre a la Busca del moment, i al poble baix, que primer cal alliberar-se del poder del rei i els seus barons -que ens sotmet i humilia a tots- i que ja hi haurà temps, després, de lluitar plegats per una societat més justa i igualitària. (El seu pitjor enemic, com el de tantes bigues, són els corcs que se la mengen i la van podrint.)
Però la seva força interna, allò que atrau els militants i la cohesiona, és que -alhora que fa bandera, gesticulant al màxim, dels drets i la llibertat de tot un poble- garanteixi i mantingui discretament els petits o grans privilegis de l’oligarquia que la forma i elsarribistes que s’hi van integrant en la secreta ambició d’esdevenir oligàrquics.
La gran paradoxa de la Biga, tant al segle XV com al segle XXI, és que ha de ser de dretes i, al mateix temps, lluitar contra la carcundia. I tot això ho ha de fer de tal manera que amplis sectors de l’esquerra la puguin veure com a aliada i líder; fins i tot la radical, la que aspira a un grau d’igualtat que als de la Biga, en el fons, els repugna.
Són contradiccions gens alienes a l’intent de subratllar que Carles Puigdemont -amb un implícit i inconfessable “a diferència de Mas”- pertany al sector més progressista de CDC, a aquesta esquerra de la dreta que hem convingut a anomenar socialdemòcrata. En el seu cas, això no ens ho hauria de confirmar tot el que li ha vingut imposat per ser acceptat com a president, sinó tot el que ell lliurement ha fet (o ha deixat fer), més enllà de la retòrica, governant Girona.
D’aquesta anàlisi, per poc que hi aprofundim, Puigdemont en surt bigaire. No podem descartar que el seu serrell i una brillant dialèctica ho dissimularan prou per mantenir, contra terribles embats de l’Estat, el suport dels buscaires i cupaires. Però si és ell la primera gran aposta de la refundació... tot fa pensar que serà lampedusiana.
