2/03: Més judicis que sentències
LA PARAPOLÍTICA ESPANYOLA (i catalana) es mou en un procés de forta judicialització. Però fins ara hi ha hagut molts judicis i poques sentències fermes. Una mica com ja va passar amb el cas Tangentopoli a Itàlia (dels 25 anys de la qual els mitjans de l’esquerra italiana feien l’any passat un balanç ben poc positiu). Una presentació política i mediàtica dels judicis com una mena de comissions parlamentàries d’investigació, en què són més valuoses les fotos de les compareixences que les resolucions finals, ha acabat atorgant tractament de sentència, davant de l’opinió pública, a materials tan contradictoris com els informes policials (signats o no), els arguments de les fiscalies, les declaracions dels testimonis, els al·legats de les defenses o els retalls de diaris que respondrien a filtracions més o menys anònimes. Amb una justícia lenta i una conversió, des de fora, dels judicis en espectacles davant d’una opinió pública excitada, el resultat és que abans d’acabar-se el judici tothom ja té feta la seva sentència. I quan acabin arribant les sentències de veritat, gairebé a tothom li semblaran malament, perquè rarament coincidiran amb la que cadascú ja té personalment emesa i dictada. Ser jutge no deu ser mai fàcil, però així encara menys.
