‘Foodtrucks’: menjar sobre rodes

BarcelonaDesenes de camions omplen cada dia els carrers i places de Los Angeles, Nova York o Portland a l’espera de ciutadans afamats. Es tracta dels foodtrucks -camions de menjar, en anglès-, vehicles de venda ambulant de menjar i beguda amb un gran èxit als Estats Units. Els venedors aparquen, despleguen la paradeta i ofereixen una gran varietat gastronòmica als clients, amb plats típics d’arreu del món, la majoria cuinats al moment. Després de triomfar en països com el Regne Unit, França, Alemanya o Holanda, el fenomen dels foodtrucks comença a aparèixer tímidament a Catalunya. Lluny de vendre fast food, aquí es reivindiquen com a petites cuines d’alta qualitat. I en lloc de camions, el menjar es ven des de caravanes i camionetes d’estil vintage.

És el cas d’Eureka Street Food, el negoci de cuina californiana que el Gastón (30 anys) i la seva parella, la Priscilla (27), van posar en marxa el novembre del 2013 a l’interior d’una antiga furgoneta Citroën HY blava del 1974. Ell, d’origen uruguaià, “feia temps que volia muntar un projecte gastronòmic”, mentre que ella, nascuda a Los Angeles, havia viscut de molt a prop l’auge dels foodtrucks. Skye Maunsell (34) també coneixia bé el fenomen. D’origen britànic, fa quatre mesos que va decidir transformar una Citroën HY -en aquest cas platejada i del 1972- en Skye Coffee, una cafeteria sobre rodes aparcada al Poblenou. “Volia crear un projecte original, diferent i divertit”, explica. I reconeix que els foodtrucks són una bona opció per arrencar un projecte gastronòmic en plena crisi.

Així va néixer Rolling Pita. “Pensava obrir un local a Sitges, però suposava massa inversió i era molt arriscat”, diu Fernando Gaya (57), un pintor de Sant Pere de Ribes que el febrer d’aquest any va decidir començar a vendre pites ecològiques des d’una camioneta. El Roger (30) també buscava una solució econòmica i el desembre del 2013 va obrir Reina Croqueta, un negoci de venda ambulant de croquetes. “Amb una mínima inversió inicial ofereixes un servei singular i ets tu qui t’acostes a la gent, no a l’inrevés”. Les croquetes, que cuina un obrador a Santa Perpètua de Mogoda, les ven des d’un carretó, tot i que al setembre començarà a distribuir el producte des d’un antic vagó de tren restaurat.

Però la crisi no és l’únic motiu per sumar-se a la moda dels foodtrucks. “També és una manera de gaudir d’un estil de vida nòmada que et permet cada dia ser en un lloc diferent i conèixer gent diferent”, diu el Javi (24). Juntament amb la seva companya, la Silvia (24), van posar els seus coneixements culinaris al servei de Caravan Made, un negoci de sandvitxos a bord d’una caravana que va començar a rodar per la carretera al febrer.

Un creixement limitat?

El fenomen dels foodtrucks ha tingut molt bona acollida entre el públic català, però encara és poc conegut i té, a més, una dificultat afegida a l’hora de créixer. La normativa a la major part de municipis de l’estat espanyol és molt restrictiva amb la venda ambulant. Sense anar més lluny, l’ordenança de les vies i els espais públics de Barcelona estableix que “només es poden autoritzar establiments de venda no sedentària [...] amb caràcter puntual i coincidint amb la celebració d’una fira o un esdeveniment especial”. Així, els vehicles no poden aparcar a qualsevol cantonada, com passa als Estats Units, i els venedors han de centrar la seva activitat en festivals de música, mercats o celebracions privades en què estiguin contractats, com festes o casaments.

Des de l’Ajuntament de Barcelona defensen aquest tipus de restriccions, enfocades a “protegir els negocis de proximitat”, però els propietaris dels foodtrucks es defensen. “No som competència directa dels restaurants de tota la vida”, afirma el Javi, de Caravan Made, mentre que el Roger, de Reina Croqueta, afegeix: “No estem parlant de no pagar impostos”. De fet, aquests restaurants sobre rodes ja han de pagar una llicència per poder vendre als festivals de tot el país. Una llicència que sovint és molt cara i impedeix obtenir grans beneficis al final de l’esdeveniment. Al Primavera Sound, per exemple, una llicència per a tres dies de venda costa uns 3.000 euros, recorda el Javi.

¿Surt a compte, doncs, engegar un negoci com aquest? La resposta és afirmativa en la majoria dels entrevistats, amants de l’street food de qualitat, però matisen que els foodtrucks no donen prou ingressos per viure. A l’espera d’un canvi legislatiu, que tenen clar que només arribarà amb la pressió social, el Gastón i la Priscilla complementen els diners que obtenen d’Eureka Steet Food amb els ingressos que ella guanya fent classes d’anglès. La Skye treballa com a interiorista i la Silvia combina Caravan Made amb una feina en el món de màrqueting.

“Només que la legislació canviés una mica, hi hauria molt bones perspectives per al negoci”, assegura esperançat el Fernando. Ell sí que dedica tot el seu temps al Rolling Pita. En tot cas, si pogués vendre a qualsevol cantonada, el Javi avisa que s’haurien de pagar uns “permisos cars” i que els controls de sanitat serien “molt més durs”.

Tot i que la rendibilitat no està assegurada, cada cop són més a Catalunya els que proven sort amb els foodtrucks. Això fomenta la cultura del menjar al carrer, però també pot donar lloc a negocis que incompleixin normatives o venguin productes sense garanties de qualitat. “És urgent que hi hagi una mínima regulació de l’activitat”, sentencia el Gastón.

El BiciBar, un projecte de vida efímera

El Mike, la Silvia i el Paco són tres emprenedors que l’any 2012 van engegar a Barcelona el BiciBar, una barra de bar mòbil que explorava les diferents rutes paisatgístiques i culturals de la ciutat, mentre els seus clients anaven pedalant. Inspirat en atraccions semblants d’Alemanya, Àustria o Holanda, se servien tapes, canyes i gots de vi. Tot i disposar de llicència d’activitat i permís de circulació, l’Ajuntament va posar fi al BiciBar a principis del 2013 al·legant, per exemple, que estava prohibit consumir alcohol a la via pública.

Festival Eat Street: cuina urbana de qualitat i a bon preu

Menjar plats originals i típics de diferents països acompanyats d’una cervesa, una copa de vi o un refresc, i fer-ho al carrer i a bon preu. Després de tres edicions amb “molt bona acollida”, Barcelona tornarà a celebrar aquesta tardor una nova edició del festival de menjar al carrer Eat Street, un esdeveniment estretament vinculat al fenomen dels foodtrucks. Impulsat per la revista BCN Més, té per objectiu “reivindicar el menjar de carrer de qualitat i lluitar per l’espai urbà que ens correspon com a ciutadans”. Ho explica Linda Silva, una de les organitzadores del festival, que també defensa el fet de poder “menjar al carrer a preus assequibles”. En les anteriors edicions del festival, celebrades als barris del Poble-sec, el Poblenou i el Raval, respectivament, hi han participat entre 15 i 22 xefs estatals i internacionals. A part de tenir la llicència de manipulació d’aliments, per poder participar-hi es demana tenir habilitats socials per tractar amb els clients, “oferir productes de qualitat” o disposar d’un estand “alegre i representatiu” de la personalitat del venedor. Al festival de menjar al carrer s’hi barreja tot tipus de públic.