Publicitat
Publicitat

Com els artistes han representat la costa catalana i els efectes que el turisme ha tingut en el paisatge

Art, paisatge i turisme: del paradís al tot inclòs

El 1882 la platja de Vilanova era un lloc gairebé verge, paradisíac. A la pintura que Ramon Roig i Soler va fer aquell any només s'hi poden veure les barques dels pescadors de la zona i algunes cases. Cap als anys 20 del segle XX, Joaquim Mir es va instal·lar al poble. Va immortalitzar diferents indrets de la localitat i en algunes marines que va pintar també s'hi poden veure pescadors treballant. Al costat d'aquestes imatges de caràcter costumista, les que havia fet a Mallorca acompanyat de Santiago Rusiñol a començaments de segle semblen obres d'un altre artista. A l'illa hi va pintar les roques de les cales amb una explosió de colors que sembla anticipar Salvador Dalí i com, als anys 30, va convertir el paisatge mineral del Cap de Creus i les platges de Cadaqués en l'escenari dels seus deliris surrealistes. Hermen Anglada Camarasa va arribar a Mallorca per primera vegada el 1913 i també es va deixar captivar per la llum de les Illes per retratar llocs com el cap de Formentor. El 1915 Joaquín Sorolla va concentrar tota la costa catalana en una acolorida -i idíl·lica- escena de pesca: es tracta de l'oli de grans dimensions Catalunya, un encàrrec de la Hispanic Society de Nova York.

Des de la segona meitat del segle XIX, els artistes, i més endavant els fotògrafs, han convertit el litoral català i el de les Balears en protagonista de les seves obres. Seria difícil trobar un racó que no hagi merescut l'atenció d'algun creador de més o menys volada. La nova mirada que van aportar a uns paisatges que fins aleshores sovint no havien merescut gaire atenció va servir per fer-los atractius al turisme. El cas més emblemàtic és el de Cadaqués, on fins i tot avui al passeig hi ha un marc perquè el turista pugui emmarcar el paisatge pintat fins a l'infinit no només per Dalí sinó per molts altres pintors.

"La principal destinació turística és el paisatge. Quan Picasso, Dalí, García Lorca o Chagall van venir a la Costa Brava era perquè els atreia el paisatge. No només les condicions de vida, que podien ser més econòmiques, sinó sobretot la llum i la natura del Mediterrani", afirma Lluís Mundet, geògraf i professor de la Universitat de Girona. Aquests primers viatgers cultes venien a buscar uns valors autèntics que ja començaven a extingir-se. Més tard, van ser ells mateixos -artistes i fotògrafs- els que van reflectir en les seves obres els efectes de vegades devastadors que el turisme havia tingut en el paisatge.

Dels bohemis als turistes

El turisme ha sigut el principal motor de desenvolupament econòmic de moltes localitats de la costa. Algunes, com Sitges, Vilanova i Sant Feliu de Guíxols, tenien indústria i eren ports importants, però d'altres estaven pràcticament abandonades. Amb l'aparició del turisme, canvia la percepció d'indrets com els aiguamolls, que fins aleshores estaven gairebé maleïts. L'aparició de la incipient indústria turística no només va produir canvis en el paisatge. "Són importants els canvis físics i també ho són els que es produeixen en la percepció i els usos d'aquests llocs, tan pels habitants com per l'entorn", assenyala Joan Nogués, catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona i director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya. Aquestes transformacions es van començar produint tímidament, com es pot veure en una fotografia de dues banyistes solitàries que prenien el sol a la platja del Portitxol pels volts dels anys 30 del segle passat. I, finalment, la història del turisme acaba afegint una nova capa en la vida i els costums d'aquests llocs.

Del turisme local a l'oci global

El fotollibre Costa Brava Show que Xavier Miserachs va publicar el 1966 representa un pas més cap al turisme de masses. A les seves fotografies, com també a les que van fer companys seus de generació com Leopoldo Pomés, Oriol Maspons i Català-Roca, es pot veure com en una mateixa escena conviuen diferents mons. Hi apareixen els primers turistes, les barques dels pescadors i els joves que fugien dels rigors del franquisme i somiaven en una existència més lliure a la vora del mar. I també s'hi pot apreciar com el nudisme i els hippies escandalitzaven la població local.

"Fins als anys seixanta, abans de l'arribada dels turoperadors, en aquests llocs el turisme convivia amb la indústria pròpia de la zona, la pesca o el suro", subratlla Jaume Santaló, historiador, gestor cultural i organitzador de l'exposició La Costa Brava abans de la Costa Brava . Aquells anys el model va començar a canviar. El model turístic s'estandarditza. Es perd qualitat. Les grans cadenes hoteleres construeixen establiments gegantins. La Guerra Civi i la Segona Guerra Mundial van estroncar el debat sobre el model de turisme que es volia implantar a la Costa Brava. Després les coses ja no van a tornar a ser com abans. "La urbanització de S'Agaró, de Rafel Masó, per exemple, responia a un model que no és el del desembarcament de les grans cadenes hoteleres, com va passar a les Illes", subratlla Mundet. "El canvi de model turístic es va notar fins i tot en els noms dels hotels: fins als anys seixanta els hotels portaven el nom de la família que els regentava o d'accidents geogràfics de la zona, però amb l'arribada dels turoperadors comencen a tenir noms que no tenen res a veure amb la zona", apunta Santaló.

"Estem en el millor moment per tornar a descobrir aquests paisatges. La transformació s'ha aturat per saturació i ara haurem de replantejar-los i pensar com els hem ocupat. I els artistes també hi tenen molt a dir", afegeix Nogués. Revertir la situació i recuperar els llocs més malmesos és difícil. "El paisatge és un material molt fràgil. Fer el viatge enrere és molt costós i, de vegades, fins i tot impossible", conclou Mundet.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT