Bonello despulla a Canes les misèries d’Yves Saint Laurent

Enviat especial CanesBertrand Bonello és un dels estilistes més fins del cinema francès actual, creador amb una filmografia plena de moments extraordinàriament bells però procliu a caure en excessos esteticistes. D’ell no se n’esperava ahir a Canes un biopic sobre Yves Saint Laurent funcional i servil amb el mite oficial com el que va dirigir fa poc Jalil Lespert amb l’aprovació dels hereus del modista. En aquest sentit, Bonello no va decebre: Saint Laurent, presentat a la competició, és un biopic personal que escapa a gairebé totes les convencions del gènere.

Centrant-se en la dècada daurada del dissenyador (1965-1975), Bonello observa el món de l’alta costura amb el mateix preciosisme amb què contemplava a L’apollonide el de les prostitutes d’un bordell noucentista. L’exigent elaboració artesanal dels vestits, les discussions financeres d’alt nivell... En l’epicentre d’aquest univers hi trobem la figura d’un Saint Laurent esquàlid i dependent -magnífic Gaspard Ulliel-, flotant en un núvol de pastilles i alcohol, protegit de la realitat pel seu company i director de la firma de moda, Pierre Bergé. L’aparició d’un nou amant, Jacques (Louis Garrel), té un efecte tòxic que accentua la caiguda del modista.

Bonello no busca l’empatia cap al dissenyador, sinó elaborar un mosaic proustià barrejant escenes del present, passat i futur en un exercici formalista. Es despreocupa dels fets i busca l’essència de Saint Laurent tant en les seves incursions noctàmbules en companyia de les seves muses Loulou (anecdòtica Léa Seydoux) i Betty (Aymeline Valade) com en els excessos narcòtics del personatge. El film no vol retratar “l’home que va canviar la moda i la dona”, com reciten de memòria uns periodistes que preparen l’obituari de Saint Laurent, sinó un home perfeccionista, consumit i trencat. Un retrat sobre un geni en l’art de l’aparença per força ha de ser un estudi sobre la solitud i la buidor.

Weinstein contraataca

Últimament, sempre que es parla de les ingerències d’un productor en el muntatge d’una pel·lícula acaba sortint el nom de Harvey Weinstein. Amb La desaparición de Eleonor Rigby ha passat el mateix que amb Snowpiercer i Grace of Monaco ; després de comprar-la, Weinstein va decidir canviar el muntatge per a l’estrena americana. Però en el cas del debut de Ned Benson, els canvis són profunds, ja que el film es va presentar a l’últim Festival de Toronto dividit en dues pel·lícules: una des del punt de vista d’ell (James Mcavoy) i l’altra des del punt de vista d’ella (Jessica Chastain). A Canes, en canvi, el film s’ha vist a Un Certain Regard com una sola cinta que integra les dues perspectives. Una versió menys audaç, esclar, però més fàcil de comercialitzar.

Conflictes de distribució al marge, el film és un drama romàntic sobre un matrimoni en crisi per culpa d’una pèrdua traumàtica que empeny la dona a allunyar-se del marit i donar algun tipus de gir a la seva vida. Benson imposa una seriositat a la història que els actors defensen amb solvència -sobretot Chastain, que continua en ratxa-, però peca de subratllats fàcils, falta de tensió i una dolçor impostada molt habitual en cert tipus de melodrames indies. Té els seus moments i bons secundaris (William Hurt, Isabelle Huppert), però acaba embafant.

Amb l’altre títol de la competició d’ahir, l’argentina Relatos salvajes, s’ha produït un d’aquells consensos tan poc habituals a Canes: la secció oficial no és el seu lloc. El film de Damián Szifron -amb producció d’Almodóvar- està format per cinc històries independents que dibuixen situacions extremes en què algun personatge té un atac de fúria: una noia que descobreix en ple banquet de boda que el nuvi l’enganya, un enginyer a qui la grua s’emporta el cotxe... Amb un humor negríssim i un ram d’estrelles del cinema argentí (Darín, Sbaraglia, etc.), és una llàstima que la seva irregularitat espatlli aquesta rara oportunitat de reivindicar la comèdia popular a la secció oficial de Canes.