Crític TeatralJordi Savall i Colita La renúncia al Premio Nacional del músic Jordi Savall i la fotògrafa Isabel Steva, Colita, han posat en primer pla el desinterès del govern actual de Madrid per la cultura. Però no és res nou, sinó el resultat d’una acció premeditada d’un govern que té por de la cultura en llibertat. Ja d’entrada, el ministeri de Cultura va ser absorbit pel d’Educació, i el secretari general de Cultura es va concebre com un mer administrador-comptable.
Llei contra la cultura D’aquí que s’hagi deixat de banda la promesa d’una llei de mecenatge que aportés recursos financers a un sector deprimit i, en alguns casos, com el del cinema, en coma. D’aquí que el PP tot sol hagi aprovat una llei de propietat intel·lectual amb la qual no estan conformes ni la major part dels sectors afectats, incloses les entitats de gestió, ni els consumidors de cultura. Una llei de mires estrictament econòmiques que aplica a la cultura els mateixos esquemes que a la fabricació d’ampolles de vi. D’aquí que el ministre Montoro castigués el sector cultural amb l’IVA més alt d’Europa amb l’aquiescència d’un altre ministre, José Ignacio Wert, a qui li escau el paper d’inspector del Movimiento de l’obra El florido pensil. Un ministre que no piula ni quan des d’Hisenda gairebé anul·len la possibilitat que les companyies facin gires per l’Estat.
Un concepte desviat Tot plegat, però, no resulta tan estrany si acceptem que la dreta té un concepte de la cultura que la supedita a una exaltació de la bellesa i a l’entreteniment, sempre dins d’un discurs estètic normativitzat. O, com deia el poeta, la poesia concebuda com un luxe cultural per als neutrals. Per ells, la cultura no ha de qüestionar. No pot transgredir. La cultura no forma part del més substancial de l’individu i no és un dels eixos vertebradors de la societat.
Poca solidaritat L’acció de Jordi Savall i Colita és un gest individual de coherència i de protesta que posa també sobre la taula la incapacitat del sector cultural per emprendre mesures de pressió d’una manera unitària. Ells ho han fet. Tant de bo hagués estat un gest col·lectiu. Tant de bo aquest gest es repeteixi. I tant de bo hi hagués una protesta col·lectiva. Però, no ens enganyem, el sector cultural està ple de narcisisme, egocentrisme i d’interessos diferents que fan que la unió de forces sigui gairebé impossible.
