PeriodistaPotser pel seu caràcter, el més racional de tots els germans Dharma, ell mateix em definia la seva vocació artística amb un símil matemàtic: música = ànima + emoció. La pròpia natura dels components de l'equació, però, conduïa Josep Fortuny a negar la validesa de la fórmula. "No hi ha ciències artístiques, ni cap art exacta". I rere les ulleres que li pintaven una capa d'intel·lectual beat a la seva espurna infantil, no podia amagar la seva fascinació per les paradoxes.
Érem als camerinos del Festival Rock in Rio, l'any 2001, intentant justificar per què quatre mil brasilers ballaven com si coneguessin de tota la vida La presó del rei de França o l' Stella splendens , del Llibre Vermell de Montserrat. El Josep, lluny de perdre's en l'eufòria del moment, jugava a analitzar-ho: "Als anys 70, a Madrid i a tot Espanya, el públic reaccionava amb aquest mateix entusiasme. Érem el grup amb més bolos de l'Estat juntament amb Triana. A partir dels 80, acabada la Transició, ja no hi ha hagut manera d'arribar a Aragó. Per tocar fora hem hagut d'anar a Copacabana…" Sempre la paradoxa. Ell mateix era el més gran defensor de la cultura mediterrània i alhora el més gran admirador de la nòrdica. El seu món mental estava ple de reflexions culturals, humanes i estètiques. D'idees, en tenia moltes i necessitava imperiosament materialitzar-les en un disc o un espectacle. Cadascun, per ordre seu, havia de seguir un concepte, clar i definit. I al final de la creació, imprimir-hi una pàtina de poesia. Els seus versos. Aquelles paraules vestides d'utopia que mai cantava la Dharma, sinó que les recitava ell des del seu micro, assegut a la bateria-motor del grup, la que donava empenta al ritme festiu i popular d'un so que mai ha pogut ser confusible. Ell va ser, en el grup instrumental amb més hits cantats de la història, qui va verbalitzar l'emoció. Qui va donar importància a les paraules, tot preservant-les de l'excés. Només les justes, disfressades dels seus sentits poemes o, si convenia, manllevant-les de Papasseit i altres pintors de la nostra llengua.
Els dies i les hores compartits en aquell viatge a Rio van ser el punt de partida d'una amistat que em va ajudar a conèixer una mica més l'home, més enllà de l'artista. L' exhippie desencantat pel fracàs de les comunes hippies , escèptic davant l'amor lliure i eternament adolorit per la insuperada buidor per la desaparició del seu millor germà-músic-amic Esteve. L'artista posseït per un infant que mai es cansa de lluitar pel que vol, però també el vell savi orgullós que coneix bé quin és el seu tresor i sap que cal conservar-lo. Perquè el Josep era el garant de l'ànima de la Dharma. Qui advocava per mantenir els vincles musicals entre germans com a mínim durant quaranta anys. El que justificava no perdre el sentit de ser ni les arrels sonores catalanes desacomplexades de la banda. Qui recordava contínuament d'on venien i qui demanava escapar-se'n convençut que la millor fugida era tornar-hi.
Així, perseguit per la paradoxa, és com el sento ara mateix. Donant la cara des del darrere (del bombo), deixant de cantar amb una cantarella de rapsode única i irrepetible, amb l'arma del cor que ara li ha fallat i que, quan hi penso, em provoca el mateix nus a la gola amb què l'escoltava. Gràcies, Josep.
